Fa temps que em temia que haguessin pugut desapareixer. Temia que haguessin plegat els faristols, donat les americanes a caritat, cremat els papers i s’haguessin retirat a viure la vida. Que bonic és viure… bé. Temia que mai més els veuria recitar en directe i hauria de conformar-me amb reescoltar-ne una gravació en caset datada de l’any 94 que amb molta sort vaig aconseguir baixar-me d’internet a principis d’aquest mil·lenni. També feia molts anys que no en verificava la total inexistència de videos a youtube i d’altres protocols del submón digital.

Però resulta que no, no patiu.

Aparentment Accidents Polipoètics segueix en funcionament. Segueixen administrant polipoesia al públic desprevingut, segueixen conferenciant contra el sistema, segueixen idiotitzant pollastres. Per una banda continuen tenint una històrica pàgina web pròpia que és ridículament retro i està allotjada en un d’aquells hostings gratuits que tan de moda estaven a finals dels 90. Té contingut descatalogat i noticies desfassades. És molt adient a la seva estètica recombinatòria. Però per altra banda i com a novetat ara també tenen un blog i tot! I sembla que l’actualitzen més o menys una vegada a l’any (última actualització Octubre del 2009, caldrà esperar una mica més per la del 2010).

Addicionalment, he localitzat actuacions ja passades al Harlem Jazz club de Barcelona i també en altres paisos. Per tan és que segueixen en actiu. L’únic problema estriba en saber on segueixen en actiu.

Per qui no sàpiga quí són els Accidents Polipoètics, que esperi una mica encara. Per qui no sàpiga què és la polipoesia en general, aquí li deixo un text teòric: “Què és la polipoesia?” (Xavier Sabater, Revista Intermedia, Universitat de Belles Arts, Barcelona 1990). Alguns passatges interessants:

Debemos empezar diciendo que prácticamente desde siempre, la poesía ha estado en crisis, sobreviviendo en círculos espirituales cerrados. Aunque esto también ocurre en cualquier otra parcela creativa y lo podemos considerar normal.

La crisis de los ochenta, es muy triste y al mismo tiempo, poco complicada. Ocurre, a fin de cuentas, que los poetas no saben conectar con la realidad: sus poéticas resultan demasiado intelectuales y literarias, absurdamente postmodemistas y, por descontado, nadie les hace caso. Así son las cosas en este país.

Segon miracle del dia: sortim de la crisi. També n’hi ha videos a youtube :-)

En directe al cccb l’any 2004.

Videopoema Mas Triste Es Robar. Genial el muntatge. M’encanta.

 
 
 
I…
 
 
 
per acabar…
 
 
 
Bonus Track! El pària de la poesia Jesus Lizano al programa de Sánchez-Dragó declamant les seves coses. Vaig veure-ho en directe quan era petit :’-)