Però resulta que no, no patiu.

Aparentment Accidents Polipoètics segueix en funcionament. Segueixen administrant polipoesia al públic desprevingut, segueixen conferenciant contra el sistema, segueixen idiotitzant pollastres. Per una banda continuen tenint una històrica pàgina web pròpia que és ridículament retro i està allotjada en un d’aquells hostings gratuits que tan de moda estaven a finals dels 90. Té contingut descatalogat i noticies desfassades. És molt adient a la seva estètica recombinatòria. Però per altra banda i com a novetat ara també tenen un blog i tot! I sembla que l’actualitzen més o menys una vegada a l’any (última actualització Octubre del 2009, caldrà esperar una mica més per la del 2010).

Addicionalment, he localitzat actuacions ja passades al Harlem Jazz club de Barcelona i també en altres paisos. Per tan és que segueixen en actiu. L’únic problema estriba en saber on segueixen en actiu.

Per qui no sàpiga quí són els Accidents Polipoètics, que esperi una mica encara. Per qui no sàpiga què és la polipoesia en general, aquí li deixo un text teòric: “Què és la polipoesia?” (Xavier Sabater, Revista Intermedia, Universitat de Belles Arts, Barcelona 1990). Alguns passatges interessants:

Debemos empezar diciendo que prácticamente desde siempre, la poesía ha estado en crisis, sobreviviendo en círculos espirituales cerrados. Aunque esto también ocurre en cualquier otra parcela creativa y lo podemos considerar normal.

La crisis de los ochenta, es muy triste y al mismo tiempo, poco complicada. Ocurre, a fin de cuentas, que los poetas no saben conectar con la realidad: sus poéticas resultan demasiado intelectuales y literarias, absurdamente postmodemistas y, por descontado, nadie les hace caso. Así son las cosas en este país.

Segon miracle del dia: sortim de la crisi. També n’hi ha videos a youtube :-)

En directe al cccb l’any 2004.

Videopoema Mas Triste Es Robar. Genial el muntatge. M’encanta.

 
 
 
I…
 
 
 
per acabar…
 
 
 
Bonus Track! El pària de la poesia Jesus Lizano al programa de Sánchez-Dragó declamant les seves coses. Vaig veure-ho en directe quan era petit :’-)

Las enseñanzas de Chuang Tzu

—No es más que un cuento de hadas —dijo Maeve—. Fueron los hombres quienes se inventaron los cuentos.

—¿Cree que eso cambia las cosas? —le preguntó el anciano—. Puede que Anansi no sea más que el personaje de un cuento, inventado en algún lugar de África en el amanecer de los tiempos. Puede que un niño, con una mosca posada en la pierna, estuviera sentado un día en la arena, jugando con la tierra, y se inventara un cuento absurdo sobre un muñeco hecho de alguitrán. ¿Qué más da? La gente responde a los cuentos. Se los cuentan a sí mismos. Los cuentos se propagan a través de la gente que los cuenta, los cuentos cambian a quien los cuenta. Porque esos mismos que nunca habían pensado en nada que no fuera huir de los leones, o mantenerse alejados de los ríos para no ser devorados por los cocodrilos, esos mismos, decía, empezaron a soña con un mundo completamente nuevo. Puede que el mundo fuera el mismo, pero estaba pintado de otro color. ¿Me sigue? El cuento no ha cambiado, es el mismo de siempre, lo que sí ha cambiado es el significado del cuento. Eso es lo que cambia.

—¿Me está usted diciendo que, antes de que lo cuentos fueran de Anansi, el mundo era un lugar salvaje y malo?

—Sí. Exactamente.

Maeve se quedó asimiliando aquello.

—Bueno —dijo en tono jovial—, entonces, es una suerte que lo scuentos sean ahore de Anansi.

El anciano asintió.

—Y el Tigre, ¿no quiere recuperarlos? —le preguntó Maeve.

El viejo asintió.

—Lleva diez mil años queriendo recuperarlos.

—Pero no lo conseguirá, ¿verdad?

 
Los hijos de Anansi – Neil Gaiman

Beaumont pertanyia a l’escola de medievalistes que s’autoproclamava “materialista” i que duia, per exemple, un professor d’història religiosa a escorcollar la comptabilitat de la cancelleria pontifícia amb l’únic propòsit de demostra que el consum de pergamí, plom i cinta sigil·lar durant la primera meitat del segle XII havia superat fins a tal punt la quantitat corresponent al nombre de butlles oficialment declarades i enregistrades que, fins i tot considerant un eventual deteriorament i un probable malbarat, calia deduir-ne que un nombre relativament important de butlles (es tractava realment de butlles i no de breus, perquè només les butlles són segellades amb plom, mentre que els breus es tanquen amb cera) s’havien mantingut confidencials, per no dir clandestines i tot. D’aquí prové la tesi, justament famosa en el seu temps, sobre Les Butlles secretes i la qüestió dels antipapes, que va aportar una nova llum en les relacions entre Innocenci II, Anaclet II i Víctor IV.

Georges Perec – La Vida Manual d’ús

Per cert, proclamo que La Vida de Perec és el millor llibre que vaig llegir l’any 2008!

En el segle XX, alguna gent va començar a fer servir els ordinadors per ajudar-se a escriure coses. Per exemple a escriure pangrames_[wp], palíndroms, i altres coses d’aquest estil. I al final, no podia ser d’altra manera, algú va pensar que això de la poesia es podia estrendre millor cap als ordinadors si els poemes s’escrivien en llenguatges de programació. Llenguatges com el C, el Fortran, Cobol, Perl, Prolog, etc. Idiomes que els homes i les màquines comprenen. Ara fem una mica de d’història:

Segons el document anomenat The Timeline of Perl and its Culture que mantenen a http://history.perl.org, el primer poema escrit en un llenguatge de programació va ser escrit en Perl. Concretament el va escriure Larry Wall l’any 1990. Era un haiku (3 versos de 5, 7 i 5 síl·labes). El poema estava dedicat a en Randal “Just another Perl hacker” Schwartz (alies JAPH) i diu així:


print STDOUT q
Just another Perl hacker,
unless $spring


Aquest és un programa gramaticalment correcte en el llenguatge de programació Perl i a més de poder-se llegir com un poema també es pot executar en un ordinador.

Hi ha molts i molts exemples de poesia en Perl. Fins i tot se n’han fet diversos concursos des que existeix Internet. Un moment suprem de la història de la poesia en Perl va ser quan un tal Erudil va convertir el poema “The Doom of Noldor,” de J.R.R. Tolkien, a un script executable en Perl:


#!/usr/bin/perl
#
# The Doom of the Noldor / The Prophecy of the North
# J. R. R. Tolkien - Quenta Silmarillion
#
# Tears unnumbered ye shall shed;
# and the Valar will fence Valinor against you,
# and shut you out,
# so that not even the echo of your lamentation
# shall pass over the mountains.
#
# On the House of Feanor the wrath of the Valar lieth
# from the West unto the uttermost East,
# and upon all that will follow them
# it shall be laid also.
#

$_= 'The Doom of the Noldor' or 'The Prophecy of the North';

while( /Doom/ ) {

shed("tears ");

do {
$Valar{'fence_of_Valinor'}++ and $shut_out;
} until not( $echo_of_lamentation > $mountains );

for( $West..$uttermost_East ) {
map{$_ = $Valar{'wrath'}} (@House_of_Feanor, @followers);
}

}

sub shed{print shift}


_{Nota: Al principi hi ha el poema original escrit com un comentari dins el codi.}

I tot això a què ve? Us preguntareu. Doncs tot això ve a que, després d’anys i anys de pensar que el primer poema escrit en un llenguatge de programació es va escriure en Perl, vaig fer aquest descobriment sorprenent!

Mentre apilava una montanya de llibres, en un volum de l’Oulipo Compendium vaig descobrir que l’any 1973 el grup literari francès OuLiPo_[wp] publica un volum titolat Lipo en el que François Le Lionnais escriu un poema en el llenguatge de programació anomenat ALGOL_[wp].


Begin: to make format,
go down to comment
while channel not false
(if not true). End.


Tot i no ser gramaticalment correcte en Algol, fa servir només les paraules funcionals d’aquest programa, que tenia un vocabulari de només 24 termes. Per tant! Le Lionnais (matemàtic i fundador del grup) s’adelanta uns gens despreciables 17 anys en l’anticipació de la poesia escrita en llenguatges de programació! Però donat que el seu descobriment no va ser del tot programàtic, fent servir termes Oulipians podriem dir que Le Lionnais va fer un mer “plagi anticipatori” de Larry Wall :-)

Larry Wall vs. François Le Lionnaise

A is for Amy who fell down the stairs.

B is for Basil assaulted by bears.

C is for Clara who wasted away.

D is for Desmond thrown out of a sleigh.

…

[21 pàgines més tard]

…

Y is for Yorick whose head was knocked in.

ALAS, POOR YORICK!

TOT AIXÒ HA PASSAT I TORNARÀ A PASSAR!
Que important és dir-se Yorick, i que perillòs._[ff]

mush: 2. A term of address, usually used to attract the attention of a stranger. Derived from the Romany for man.

[Enter HAMLET, followed by GHOST.]

GHOST: Oi! Mush!

HAMLET: Yer?

GHOST: I was fucked!

[Exit GHOST.]

HAMLET: O Fuck.

[Exit HAMLET.]

[Enter KING CLAUDIUS, GERTRUDE, HAMLET and COURT.]

CLAUDIUS: Oi! You, Hamlet, give over!

HAMLET: Fuck off, won’t you?

[Exit CLAUDIUS, GERTRUDE, COURT.]

HAMLET: (Alone) They could have fucking waited.

[Enter HORATIO.]

HORATIO: Oi! Watcha cock!

HAMLET: Weeeeey!

[Exeunt.]

[VEURE TOT]

Esta imagen irrespetuosa esconde en realidad una sincera admiración de sus colaboradores por el viejo jefe. << Ha perdido mucho>>, os confían inocentemente sus enemigos; pero los que trabajan con él todos los días saben que, a pesar de algunas testarudeces inexplicables, el ilustre Fabius se mantiene digno de su leyenda. Sin embargo, además de su apego a ciertos métodos un poco anticuados, sus mismos seguidores les reprochan a veces una especie de irresolución, una prudencia enfermiza, que le hacen poner eternamente en duda los datos más seguros. El olfato con que descubría en una situación sospechosa el menor punto sensible, el movimiento apasionado que lo llevaba al núcle del enigma, su paciencia luego, infatigable, para reconstruir los hilos puestos al descubierto, todo ello parece convertirse por un momento en un escepticismo estéril de maniático. Se decía ya que desconfiaba de las soluciones fáciles, se murmura ahora que ha dejado de creer en la existencia de una solución cualquiera.
 

 
Las Gomas – Alain Robbe-Grillet

Al primer pla, tapant parcialment l’últim repartidor, una dona surt de l’edifici: una dona d’uns cinquanta anys vestida amb un impermeable del cinturó del qual penja una escarsella, una bossa de pell verda fermada amb un cordonet de pell negra, amb el cap cobert amb un mocador de cotó estampat amb motius que recorden els mòbils de Calder.

 
La Vida manual d’ús, capítol LXIII – Georges Perec

Els mòbils de Calder… això em recorda alguna cosa! Aquí podeu apreciar-los en tota la seva retro-esplendor!!!

El primer apareix a La disparition de Geroges Perec, publicada l’any 1969 i traduïda també al castellà com El secuestro, una de les dues pedres mestres que coronen l’edifici literari de l’OuLiPo. Veure’n els detalls aquí. A l’alçada del capítol 24 malauradament ens enterem de la mort de Yorick, un dels fills de Arthur Wilburg Savorgnan (o Uriel Wilburg Severin).

Tu voudrais savoir, ricana Aloysius Swann, si Yorick vit toujours ? Tu voudrais qu’il soit vivant, t’assurant ainsi d’un futur plus long! Mais non! Yorick a disparu voici tantôt vingt-cinq ans…
—Alas, poor Yorick! dit Savorgnan mouillant un cil.

Però no penseu, aquest és només l’exemple més recent! El 1767 Lawrence Sterne acaba la publicació de Tristram Shandy, la primera novel·la postmoderna de la història, precisament escrita abans de l’arribada del modernisme. En el capítol 12 del primer volum, el reverend Yorick mor, i Sterne ens ho narra així:

He lies buried in a corner of his church-yard, in the parish of ——, under a plain marble slabb, which his friend Eugenius, by leave of his executors, laid upon his grave, with no more than these three words of inscription serving both for his epitaph and elegy.

Alas, poor YORICK!

Finalment, tenim un tercer Yorick en la genealogia, encara més antic que els altres. Shakespeare! A Hamlet, el 1601, uns imprudents enterramorts desenterren la calavera del bufó de la cort: Yorick.

HAMLET
Let me see.
   Takes the skull
Alas, poor Yorick! I knew him, Horatio: a fellow
of infinite jest, of most excellent fancy: he hath
borne me on his back a thousand times; and now,
how abhorred in my imagination it is! my gorge
rims at it.

Inquietant, oi?
Tots els Yoricks de la història de la Literatura han mort.
Tots els Yoricks han tingut el mateix epitafi.
Què ho motiva?
Existeix la predestinació etimològica?

J.G. Ballard – The Drought – cccb

Los pueblos primitivos indonesios el sur creen que un orden cósmico rige el universo. Según su ley sin texto, cuyo conocimiento secreto sólo se difunde entre brujos, como quien dice entre profesor y discípulo, el mundo es uncírculo en el que todos lo selementos que constituyen su mundo: sus cubículos, el bosque donde viven diferentes tribus, los bichos vivos, los peces…, todo tiene su puesto: el norte es del dios Kelod, símbolo de todos los poderes positivos, del bien, y del ingenio; el sur es del dios Kedjo, señor del cielo nocturno y de los poderes oscuros; el este, del dios sol, es símbolo del origen del hombre; el oeste es de los leijek, los estíritus de los muertos.
¿Pero qué puede ocurrir en este mundo, si por un enojo sin motivo, el dios Kelod decide suprimir o mover uno de los elementos que pomponen su perfecto orden? ¿El orden de nuestro universo puede depender de un solo elemento?

 
(Espero que ho haureu entès)
Georges Perec – El secuestro

I’m lost. Stranded in an ancient hardened giant lava field. Iceland is like an old man who died from the cold. Frozen lava goosebumps on his back and me clambering over them like a louse in a leather jacket. A lousy blind louse I am. And the Old Man Upstairs pumps even more mist into the air with his smoke machines. We’re talking heavy-duty fog here. OK. Let’s face it, I’m totally lost. I try to set shorter and more realistic goals for myself. At least I manage to dig a cigarette out of my pocket. OK. What would Tarantino do in my shoes? Yeah. He’d allow the cigarette to show him the way. The smoke blows to the left. I follow it.

Nick Cave. I drop my ass on to a rock in some kind of cave that remids me of a bar that used to be on Tryggvagata, except that the stools were slightly more confortable. The cushions weren’t this cold. Kate Moss (190,000). I blink gehind the condensation of my glasses. We are talking 1303 here. I’ve been lost for eight hours. Seven hours since I stopped complaining about the goosebumps. Now I’m just plain freezing. Lost in the wild. A savage. I haven’t stumbled on anything remotelly connected to my former life, apart from an old box of Smarties that had faded to black and white. There was one left. As hard as a tooth. Not much else on the menu. Although I’m pretty full after those seven crowberries. There’s nothing but a mossy silence ahead of me. I guess. I’ve got some ancient ELO track blasting through my ears. ‘Turn to stone’. On Channel 2. This woudn´t be so bad if i could get Radio-X and if they sold cigarettes in this grotto. That and the cold. Slightly disapointed to hear no mention of me on the lunchtime news. Maybe the’re just glad to see the back of me. Maybe they’re not up yet. I get the feeling I’m crying, but it’s only raindrops on my glasses.

101 Reykjavik – Hallgrímur Helgason

 The Light Fantastic, Terry Pratchet.

Mi bisabuelo nació en mil ochocientos treinta y en mi ochocientos cuarenta y ocho era tambor del ejército y como tal luchó en el Puente de Carlos, donde los estudiantes les tiraron adoquines a los soldados y le acertaron a mi bisabuelo y lo dejaron inválido para toda la vida. Desde entonces cobraba la renta, un doblón diario, con el que se compraba cada día una botella de ron y un paqueta de tabaco; y en lugar de quedarse sentado en casa, fumando y bebiendo, iba cojeando por las calles, por los caminos, pero a donde más le gustaba ir era a los sitios en los que la gente se dejaba la piel trabajando, y ahí se burlaba de aquellos obreros y bebía aquel ron y fumaba aquel tabaco, y por eso todos los años le daban al bisabuelo en algún lugar una paliza tal que el abuelo lo llevaba a casa en carretilla. Pero en cuanto el bisabuelo se reponía, volvía a ponerse a preguntar uién lo pasaba mejor, hasta que volvían a darle otra paliza terrible. La caída de Austria le quitó al bisabuelo aquella renta, la que había recibido durante setenta años. Con la pensión que le dieron a llegar la República se acabaron el ron y los paquetes de tabaco. Y a pesar de eso todos los años les seguían pegando al bisabuelo Lukáš hasta dejarlo inconsciente, por que se seguía jactando de aquellos setenta años durante los cuales había tenido todos los días la botella de ron y el tabaco. Y en el mil novecientos treinta y cinco el bisabuelo se fue a jactar delante de unos picapedreros a los que acababan de cerrarles la cantera y le dieron tal paliza que se murió. El doctor dijo que podía haber seguido viviendo tranquilamente otros veinte años. Por eso no había ninguna otra familia que cayese tan mal en la ciudad como la nuestra.

 

Bohumil Hrabal – Trenes rigurosamente vigilados

Mis ojos se apartaban entonces de la compañía e iban hacia el valle, donde una columna de humo, con tenues volutas amarillas, me aseguraba que Silvio de Narni seguía entregado a su desesperada labor, y en esas oportunidades me costaba determinar cuál era la auténtia de las dos verdades que a mi vista se brindaban y cuál la absurda fantasía: si el alquimista que, hundido como un topo en el seno de la tierra, rodeado de las efigies de los supremos taumaturgos, mezclaba sus filtros buscando la fórmula del oro y de la inmortaliadd, o los hombres de letras que con bellas palabras astutas, esforzándose para hipnotizarse entre sí por medio de metáforas y emblemas, practicaban otra forma de magia, preciosa y estéril.

Manuel Mujica Lainez – Bomarzo

-¿Y cual es la respuesta?
-Dijo que no había podido actuar de manera diferente porque entonces la historia no habría sido buena.
»Si hubiera ofrecido antes el regalo del tiempo, para el protagonista, desde luego, habría sido mejor para él, pero la historia habría resultado inconsistente. Lo mismo se aplica a las otras dos.
-Qué raro. Jamás habría imaginado que la literatura fuera tan importante para el diablo.

Historias Imposibles – Zoran Živković

-Yo jamás he visto una estupidez tan alambicada. [...] Según creo, viene aquí a menudo, a consultarle. Sobrio y reservado como es, Don Rufo me ha contado las sandeces garrafales que consigna en los expedientes.

-Son famosas.

-No sé si usted conoce esa de caratular «interdicto de corpus cristi» por interdicto de habeas corpus… La otra de colono acusado de prendar en «segundas nupcias» una espigadora… Y aquélla del chucano detenido por «abigeato de un tílbury»…

-Sí. ¡Cómo no! Hay cientos. Una sandez que hizo época fue la que asentó en la denuncia de una patrona de burdel: «… a tantos y tantos compareció Doña N N, de sexo francés, de treinta y no se sabe cuantos años de edad, de profesión quehaceres propios de su nacionalidad, pues es la dueña del prostíbulo…»

Antes que las carcajadas se disiparen, continuó:

-¿Y qé me dicen de los partes del Comisario de Amboy?

-…

-¡Cómo! ¿No conocen los partes del Comisario de Amboy?
¡Tiran en yunta! Entonces ignoran lo bueno: «… incontinenti, por nu’haber médico en la localidad prosedí a revisar al herido. Presentaba una agronomía en la cabesa: al pareser piegrazo…». «… entonce los cuatreros s’enternecieron en el monte y nosotro tamién nos enternecimos. Y comensó el tirotéio. Al final n’hubo nobedades de vulto: a no ser un balazo en las guampas del cuatrero prencipal y una pierna quiebrada al complice…» ¿Graciosos, no es verdad? Sin embargo les bate el punto éste, mientras dictaba instruyendo un sumario: «… el cadáver estaba completamente desnudo. Tenía medias moradas…

»-¿Cómo, medias moradas? -le advirtió el escribiente.

»-No interrumpa, pues. Tenía medias moradas de frío las bolas. A la altura del cuadril…».

Caterva – Juan Filloy

Hi podeu accedir a través de la web http://www.elgatmenjapeix.tk

Tots els nyèbits estan convidats a participar-hi! Fins i tot tenen exemples de què significa el concepte “poesia friki” (mireu a l’apartat de normes). És molt bonic aquest exemple d’abús del fonema [ɲ]:

A mi el codony no em deixa tip,
tampoc m’omplen pas les nyoques,
pero per cap d’any, matem les oques
abans que els nyicris tinguin grip.

Posem el nyu rostit sobre unes soques,
i amb aquella nyerra del Carib,
semblem de lluny, mig a les fosques,
un ardat de nyebits fent un ganyip.

Els premis (honorífics), es donaran en tres categories. I les categories les decidirà el jurat en funció de què hi enviin els participants :-S

_{Nota: Aquest event podria estar patrocinat per L’Any Internacional Dels Nyèbits però no ho està. No hem tingut prou pressupost per col·laborar :-(}

El Gran Sacerdot d’ells ens va reunir tots dins el temple, que com a casa és prou gran però buit per dins, talment com el pa de la terra, i durant llarga estona va parlar amb els nostres Capitostos, el Quetzalcoatl-Totec-Tramacazqui i Dona Ximena, que era la llengua. Els va preguntar:
-Sou Nor-Mands, potser?
I el Tlacateca va fer:
-No, no en som. Ni tan sols no hem estat mai a Nor-Mands.
Llavors el Sacerdot d’ells va preguntar:
-Qui de tots vosaltres és Sant Iago, doncs?
Es veia que el susdit Sant Iago era ben gran, diguem que com una de les nostres canoes. I el Tlacateca va fer:
-No. Cap de nosaltres no és Sant Iago. Som asteques de l’Aztlan i cerquem el nostre Déu Quetzalcoatl, que és com un Sant Iago nostre. Som vassalls del Senyor Més Alt de la terra i ell és qui ens ha manat que cerquéssim el Déu.

Per si tals paraules no eren prou entenedores, llavors el Tlacateca va afegir que Quetzalcoatl era el Principi i Fi de de totes les coses, el Sol i l’Estel del Matí, i el del Vespre, i el Déu dels Déus, que havia viscut a l’Aztlan i que l’havia senyorejat i que nosaltres, els asteques, érem els seus devots.

Tot això li ho va dir molt ben dit a desgrat d’haver-ho repetit tants cops, que hom s’avorreix d’anar sempre dient una mateixa cosa, i tota la gent que hi havia dins el temple gran, també dit catedral per aquella població pagana, ens escoltava devotament. El sacerdot va dir, com també tants altres ho havien fet abans, que no albiscava les persoas que dèiem i que ell i tots els espanhoes tenien altres creences i que os nosos deuses son bôs e xenerosos.

Quan era en aquestes paraules la cara se li va aclarir i el cor se li va posar blanc, com cada vegada que un té una idea que t’explica tot allò que no comprenies. Va dir:

-Jo crec que els vostres Déus seran da terra d’os bascos, puix acolá falan coma vos.

 

Paraules d’Opòton el Vell – Avel·lí Artís Janer, “Tísner”

Sense vantar-me’n, puc dir que, quan en Volódia em va donar un cop a l’orella i em va escopir al front, el vaig engrapar d’una manera que mai no oblidarà. Va ser després que li vaig donar un cop amb el fogonet, i amb la planxa li vaig pegar a la tarda, ja. O sigui que no es va morir de cop. Això no demostar que li hagués tallat la cama al migdia. Llavors encara era viu. A l’Andriuixa li vaig pegar només per inèrcia, o sigui que no me’n puc culpar. Per què se’m van haver de posar al davant l’Andriuixa i la Ielizaveta Antónovna? No havien de sortir per res de darrere la porta. M’acusen de sanguinari, diuen que vaig beure sant i no és veritat: vaig estar llepant els tolls i les taques de sang. És la necessitat natural de l’home: destruir les proves del seu crim, encara que aquest sigui insignificant. I tampoc no vaig violar la Ielizaveta Antónovna. En primer lloc, ella ja no era vetge i, en segon lloc, era ja cadàver quan vam tenir tema, o sigui que no podia queixar-se. I què si estava a punt de parir? Li vaig arrencar la criatura. Que no vingués viu al món no és pas culpa meva. No vaig ser jo qui li va arrencar el cap, és que tenia un coll molt delicat. No estava fer per aquest món. És ben veritat que vaig esclafar el seu gosst per terra a cops de bota. Però em sembla massa cínic acusar-me de l’assassinat d’un gos quan allà mateix, si es pot dir així, s’havien destruït tres vides humanes. La criatura no la compto. Molt bé: en tot això (puc estar-hi d’acord), pot veures’hi certa crueltat per part meva. Però considerar un crim que m’assegués i defequés sobre les meves víctimes és, ja em perdonara, una absurditat. Defecar és una necessitat natural, i per tant, de cap manera no pot ser criminal. Per tot això, entenc els recels del meu defensor, però igualment espero rebre la lliure absolució.

Daniïl Kharms

Ahir finalment vaig veure Juno (començava a ferme rabia per tot l’aparato de publicitat estúpida que li estan posant amb la inmiència dels Oscars i les nominacions…) i em va agradar molt. Hi ha frases en el guió que són espectaculars (d’altres son “inside jokes” que només deus entendre si vius als estats units però són només una minoria). En qualsevol cas us passo aquí el guió per si us interessa (i per si voleu repassar algun dels dialegs) ;)

EDIT: Ja! I 3 hores després del post, va i guanya el BAFTA :)

La gente se figura que algunas cosas son el colmo de la dificultad, y por eso aplauden a los trapecistas, o a mí. Yo no sé qué se imaginan, que uno se está haciendo pedazos para tocar bien, o que el trapecista se rompe los tendones cada vez que da un salto. En realidad, las cosas verdaderamente difíciles son otras tan distintas, todo lo que la gentecree poder hacer a cada momento. Mirar, por ejemplo, o comprender a un perro o a un gato. Esas son las dificultades, las grandes dificultades. Anoche se me ocurrió mirarme en este espejito, y te aseguro que era tan terriblemente difícil que casi me tiro de la cama. Imagínate que te estás viendo a ti mismo; eso tan sólo basta para quedarse frío durante media hora. Realmente ese tipo no soy yo, en el primer momento he sentido claramente que no era yo. Lo agarré de sorpresa, de refilón, y supe que no era yo. Eso lo sentía, y cuando algo se siente…

Julio Cortázar – Las armas secretas (<- és un link a la meva opinió!)