Fa temps que em temia que haguessin pugut desapareixer. Temia que haguessin plegat els faristols, donat les americanes a caritat, cremat els papers i s’haguessin retirat a viure la vida. Que bonic és viure… bé. Temia que mai més els veuria recitar en directe i hauria de conformar-me amb reescoltar-ne una gravació en caset datada de l’any 94 que amb molta sort vaig aconseguir baixar-me d’internet a principis d’aquest mil·lenni. També feia molts anys que no en verificava la total inexistència de videos a youtube i d’altres protocols del submón digital.

Però resulta que no, no patiu.

Aparentment Accidents Polipoètics segueix en funcionament. Segueixen administrant polipoesia al públic desprevingut, segueixen conferenciant contra el sistema, segueixen idiotitzant pollastres. Per una banda continuen tenint una històrica pàgina web pròpia que és ridículament retro i està allotjada en un d’aquells hostings gratuits que tan de moda estaven a finals dels 90. Té contingut descatalogat i noticies desfassades. És molt adient a la seva estètica recombinatòria. Però per altra banda i com a novetat ara també tenen un blog i tot! I sembla que l’actualitzen més o menys una vegada a l’any (última actualització Octubre del 2009, caldrà esperar una mica més per la del 2010).

Addicionalment, he localitzat actuacions ja passades al Harlem Jazz club de Barcelona i també en altres paisos. Per tan és que segueixen en actiu. L’únic problema estriba en saber on segueixen en actiu.

Per qui no sàpiga quí són els Accidents Polipoètics, que esperi una mica encara. Per qui no sàpiga què és la polipoesia en general, aquí li deixo un text teòric: “Què és la polipoesia?” (Xavier Sabater, Revista Intermedia, Universitat de Belles Arts, Barcelona 1990). Alguns passatges interessants:

Debemos empezar diciendo que prácticamente desde siempre, la poesía ha estado en crisis, sobreviviendo en círculos espirituales cerrados. Aunque esto también ocurre en cualquier otra parcela creativa y lo podemos considerar normal.

La crisis de los ochenta, es muy triste y al mismo tiempo, poco complicada. Ocurre, a fin de cuentas, que los poetas no saben conectar con la realidad: sus poéticas resultan demasiado intelectuales y literarias, absurdamente postmodemistas y, por descontado, nadie les hace caso. Así son las cosas en este país.

Segon miracle del dia: sortim de la crisi. També n’hi ha videos a youtube :-)

En directe al cccb l’any 2004.

Videopoema Mas Triste Es Robar. Genial el muntatge. M’encanta.

“Todo lo que hagas podrà ser recordado y tarde o temprano pagarás per ello.“

 
 
 
I…
 
 
 
per acabar…
 
 
 
Bonus Track! El pària de la poesia Jesus Lizano al programa de Sánchez-Dragó declamant les seves coses. Vaig veure-ho en directe quan era petit :’-)

Cierto día, Chuang Tzu se quedó dormido y soñó que era una mariposa. Y la mariposa no sabía que era Chuang Tzu soñando. Luego despertó y volvió a ser el de siempre, pero ahora no sabía si era un hombre soñando que era una mariposa o una mariposa soñando que era un hombre.

Las enseñanzas de Chuang Tzu

—No es más que un cuento de hadas —dijo Maeve—. Fueron los hombres quienes se inventaron los cuentos.

—¿Cree que eso cambia las cosas? —le preguntó el anciano—. Puede que Anansi no sea más que el personaje de un cuento, inventado en algún lugar de África en el amanecer de los tiempos. Puede que un niño, con una mosca posada en la pierna, estuviera sentado un día en la arena, jugando con la tierra, y se inventara un cuento absurdo sobre un muñeco hecho de alguitrán. ¿Qué más da? La gente responde a los cuentos. Se los cuentan a sí mismos. Los cuentos se propagan a través de la gente que los cuenta, los cuentos cambian a quien los cuenta. Porque esos mismos que nunca habían pensado en nada que no fuera huir de los leones, o mantenerse alejados de los ríos para no ser devorados por los cocodrilos, esos mismos, decía, empezaron a soña con un mundo completamente nuevo. Puede que el mundo fuera el mismo, pero estaba pintado de otro color. ¿Me sigue? El cuento no ha cambiado, es el mismo de siempre, lo que sí ha cambiado es el significado del cuento. Eso es lo que cambia.

—¿Me está usted diciendo que, antes de que lo cuentos fueran de Anansi, el mundo era un lugar salvaje y malo?

—Sí. Exactamente.

Maeve se quedó asimiliando aquello.

—Bueno —dijo en tono jovial—, entonces, es una suerte que lo scuentos sean ahore de Anansi.

El anciano asintió.

—Y el Tigre, ¿no quiere recuperarlos? —le preguntó Maeve.

El viejo asintió.

—Lleva diez mil años queriendo recuperarlos.

—Pero no lo conseguirá, ¿verdad?

 
Los hijos de Anansi – Neil Gaiman

Beaumont pertanyia a l’escola de medievalistes que s’autoproclamava “materialista” i que duia, per exemple, un professor d’història religiosa a escorcollar la comptabilitat de la cancelleria pontifícia amb l’únic propòsit de demostra que el consum de pergamí, plom i cinta sigil·lar durant la primera meitat del segle XII havia superat fins a tal punt la quantitat corresponent al nombre de butlles oficialment declarades i enregistrades que, fins i tot considerant un eventual deteriorament i un probable malbarat, calia deduir-ne que un nombre relativament important de butlles (es tractava realment de butlles i no de breus, perquè només les butlles són segellades amb plom, mentre que els breus es tanquen amb cera) s’havien mantingut confidencials, per no dir clandestines i tot. D’aquí prové la tesi, justament famosa en el seu temps, sobre Les Butlles secretes i la qüestió dels antipapes, que va aportar una nova llum en les relacions entre Innocenci II, Anaclet II i Víctor IV.

Georges Perec – La Vida Manual d’ús

Per cert, proclamo que La Vida de Perec és el millor llibre que vaig llegir l’any 2008!

Un dia, algú que no se sap molt bé qui era, va escriure que “Tots els poemes són problemes de llenguatge” (”All poems are language problems”). On la paraula “problema” significa “allò que cal resoldre.” Certament, un poema és un text escrit segons una sèrie de restriccions de versificació escollides a priori i la seva realització pot molt ben ser anàloga a la d’un puzzle. En aquest sentit, és un “problema” formulat sobre un llenguatge al igual que un puzzle és un problema formulat sobre una imatge.

En el segle XX, alguna gent va començar a fer servir els ordinadors per ajudar-se a escriure coses. Per exemple a escriure pangrames_[wp], palíndroms, i altres coses d’aquest estil. I al final, no podia ser d’altra manera, algú va pensar que això de la poesia es podia estrendre millor cap als ordinadors si els poemes s’escrivien en llenguatges de programació. Llenguatges com el C, el Fortran, Cobol, Perl, Prolog, etc. Idiomes que els homes i les màquines comprenen. Ara fem una mica de d’història:

Segons el document anomenat The Timeline of Perl and its Culture que mantenen a http://history.perl.org, el primer poema escrit en un llenguatge de programació va ser escrit en Perl. Concretament el va escriure Larry Wall l’any 1990. Era un haiku (3 versos de 5, 7 i 5 síl·labes). El poema estava dedicat a en Randal “Just another Perl hacker” Schwartz (alies JAPH) i diu així:


print STDOUT q
Just another Perl hacker,
unless $spring


Aquest és un programa gramaticalment correcte en el llenguatge de programació Perl i a més de poder-se llegir com un poema també es pot executar en un ordinador.

Hi ha molts i molts exemples de poesia en Perl. Fins i tot se n’han fet diversos concursos des que existeix Internet. Un moment suprem de la història de la poesia en Perl va ser quan un tal Erudil va convertir el poema “The Doom of Noldor,” de J.R.R. Tolkien, a un script executable en Perl:


#!/usr/bin/perl
#
# The Doom of the Noldor / The Prophecy of the North
# J. R. R. Tolkien - Quenta Silmarillion
#
# Tears unnumbered ye shall shed;
# and the Valar will fence Valinor against you,
# and shut you out,
# so that not even the echo of your lamentation
# shall pass over the mountains.
#
# On the House of Feanor the wrath of the Valar lieth
# from the West unto the uttermost East,
# and upon all that will follow them
# it shall be laid also.
#

$_= 'The Doom of the Noldor' or 'The Prophecy of the North';

while( /Doom/ ) {

shed("tears ");

do {
$Valar{'fence_of_Valinor'}++ and $shut_out;
} until not( $echo_of_lamentation > $mountains );

for( $West..$uttermost_East ) {
map{$_ = $Valar{'wrath'}} (@House_of_Feanor, @followers);
}

}

sub shed{print shift}


_{Nota: Al principi hi ha el poema original escrit com un comentari dins el codi.}

I tot això a què ve? Us preguntareu. Doncs tot això ve a que, després d’anys i anys de pensar que el primer poema escrit en un llenguatge de programació es va escriure en Perl, vaig fer aquest descobriment sorprenent!

Mentre apilava una montanya de llibres, en un volum de l’Oulipo Compendium vaig descobrir que l’any 1973 el grup literari francès OuLiPo_[wp] publica un volum titolat Lipo en el que François Le Lionnais escriu un poema en el llenguatge de programació anomenat ALGOL_[wp].


Begin: to make format,
go down to comment
while channel not false
(if not true). End.


Tot i no ser gramaticalment correcte en Algol, fa servir només les paraules funcionals d’aquest programa, que tenia un vocabulari de només 24 termes. Per tant! Le Lionnais (matemàtic i fundador del grup) s’adelanta uns gens despreciables 17 anys en l’anticipació de la poesia escrita en llenguatges de programació! Però donat que el seu descobriment no va ser del tot programàtic, fent servir termes Oulipians podriem dir que Le Lionnais va fer un mer “plagi anticipatori” de Larry Wall :-)

Larry Wall vs. François Le Lionnaise

Edward Gorey, geni de l’humor tenebrós, publica l’any 1963 l’auca The Gashlycrumb Tinies: or, After the Outing (La colla mata-degolla o Després de l’excursió_[wp].) Història en 26 capítols en la qual mor a un nen per cada lletra de l’alfabet. Vegeu-ne uns extractes:

A is for Amy who fell down the stairs.

B is for Basil assaulted by bears.

C is for Clara who wasted away.

D is for Desmond thrown out of a sleigh.

…

[21 pàgines més tard]

…

Y is for Yorick whose head was knocked in.

ALAS, POOR YORICK!

TOT AIXÒ HA PASSAT I TORNARÀ A PASSAR!
Que important és dir-se Yorick, i que perillòs._[ff]

Richard Curtis_[wp], que va escriure els guions de L’Escurçó Negre juntament amb Ben Elton, també va fer un intent d’acostar la literatura clàssica als joves. Per això va escriure The Skinhead Hamlet, una obra de teatre amb un vocabulari actualitzat als temps moderns. A continuació us en deixo una mostra. Es pot trobar el text sencer en diversos llocs com aquí o aquí.
Possiblement necessitareu aquest diccionari de slang amb definicions tan maques com aquesta:

mush: 2. A term of address, usually used to attract the attention of a stranger. Derived from the Romany for man.

The Skinhead Hamlet

Shakespeare’s play translated into modern English.

[Our hope was to achieve something like the effect of the New English Bible. --Eds.]

ACT I

SCENE I

The Battlements of Elsinore Castle.

[Enter HAMLET, followed by GHOST.]

GHOST: Oi! Mush!

HAMLET: Yer?

GHOST: I was fucked!

[Exit GHOST.]

HAMLET: O Fuck.

[Exit HAMLET.]

SCENE II

The Throneroom.

[Enter KING CLAUDIUS, GERTRUDE, HAMLET and COURT.]

CLAUDIUS: Oi! You, Hamlet, give over!

HAMLET: Fuck off, won’t you?

[Exit CLAUDIUS, GERTRUDE, COURT.]

HAMLET: (Alone) They could have fucking waited.

[Enter HORATIO.]

HORATIO: Oi! Watcha cock!

HAMLET: Weeeeey!

[Exeunt.]

[VEURE TOT]

Aquesta és l’última flipada de l’autor del Criptonomicon i el Cicle Barroc i sembla que els de Newcientist se l’han pres en serio! A XKCD en són una mica més escèptics:

Esta imagen irrespetuosa esconde en realidad una sincera admiración de sus colaboradores por el viejo jefe. << Ha perdido mucho>>, os confían inocentemente sus enemigos; pero los que trabajan con él todos los días saben que, a pesar de algunas testarudeces inexplicables, el ilustre Fabius se mantiene digno de su leyenda. Sin embargo, además de su apego a ciertos métodos un poco anticuados, sus mismos seguidores les reprochan a veces una especie de irresolución, una prudencia enfermiza, que le hacen poner eternamente en duda los datos más seguros. El olfato con que descubría en una situación sospechosa el menor punto sensible, el movimiento apasionado que lo llevaba al núcle del enigma, su paciencia luego, infatigable, para reconstruir los hilos puestos al descubierto, todo ello parece convertirse por un momento en un escepticismo estéril de maniático. Se decía ya que desconfiaba de las soluciones fáciles, se murmura ahora que ha dejado de creer en la existencia de una solución cualquiera.
 

 
Las Gomas – Alain Robbe-Grillet

Al primer pla, tapant parcialment l’últim repartidor, una dona surt de l’edifici: una dona d’uns cinquanta anys vestida amb un impermeable del cinturó del qual penja una escarsella, una bossa de pell verda fermada amb un cordonet de pell negra, amb el cap cobert amb un mocador de cotó estampat amb motius que recorden els mòbils de Calder.

 
La Vida manual d’ús, capítol LXIII – Georges Perec

Els mòbils de Calder… això em recorda alguna cosa! Aquí podeu apreciar-los en tota la seva retro-esplendor!!!

Coneixeu o heu vist mai algú que es digui Yorick? Jo sí. Concretament n’he conegut tres de diferents, però tots tres estan morts.

El primer apareix a La disparition de Geroges Perec, publicada l’any 1969 i traduïda també al castellà com El secuestro, una de les dues pedres mestres que coronen l’edifici literari de l’OuLiPo. Veure’n els detalls aquí. A l’alçada del capítol 24 malauradament ens enterem de la mort de Yorick, un dels fills de Arthur Wilburg Savorgnan (o Uriel Wilburg Severin).

Tu voudrais savoir, ricana Aloysius Swann, si Yorick vit toujours ? Tu voudrais qu’il soit vivant, t’assurant ainsi d’un futur plus long! Mais non! Yorick a disparu voici tantôt vingt-cinq ans…
—Alas, poor Yorick! dit Savorgnan mouillant un cil.

Però no penseu, aquest és només l’exemple més recent! El 1767 Lawrence Sterne acaba la publicació de Tristram Shandy, la primera novel·la postmoderna de la història, precisament escrita abans de l’arribada del modernisme. En el capítol 12 del primer volum, el reverend Yorick mor, i Sterne ens ho narra així:

He lies buried in a corner of his church-yard, in the parish of ——, under a plain marble slabb, which his friend Eugenius, by leave of his executors, laid upon his grave, with no more than these three words of inscription serving both for his epitaph and elegy.

Alas, poor YORICK!

Finalment, tenim un tercer Yorick en la genealogia, encara més antic que els altres. Shakespeare! A Hamlet, el 1601, uns imprudents enterramorts desenterren la calavera del bufó de la cort: Yorick.

HAMLET
Let me see.
   Takes the skull
Alas, poor Yorick! I knew him, Horatio: a fellow
of infinite jest, of most excellent fancy: he hath
borne me on his back a thousand times; and now,
how abhorred in my imagination it is! my gorge
rims at it.

Inquietant, oi?
Tots els Yoricks de la història de la Literatura han mort.
Tots els Yoricks han tingut el mateix epitafi.
Què ho motiva?
Existeix la predestinació etimològica?

Alas, poor Yorick…

J.G. Ballard – The Drought – cccb