Literatura »
August 7th, 2008 - 20:34 --- Earcaraxe
Mis ojos se apartaban entonces de la compañía e iban hacia el valle, donde una columna de humo, con tenues volutas amarillas, me aseguraba que Silvio de Narni seguía entregado a su desesperada labor, y en esas oportunidades me costaba determinar cuál era la auténtia de las dos verdades que a mi vista se brindaban y cuál la absurda fantasía: si el alquimista que, hundido como un topo en el seno de la tierra, rodeado de las efigies de los supremos taumaturgos, mezclaba sus filtros buscando la fórmula del oro y de la inmortaliadd, o los hombres de letras que con bellas palabras astutas, esforzándose para hipnotizarse entre sí por medio de metáforas y emblemas, practicaban otra forma de magia, preciosa y estéril.
Manuel Mujica Lainez - Bomarzo
Posted in Literatura | 2 Comments »
July 10th, 2008 - 22:42 --- Earcaraxe
-¿Y cual es la respuesta?
-Dijo que no había podido actuar de manera diferente porque entonces la historia no habría sido buena.
»Si hubiera ofrecido antes el regalo del tiempo, para el protagonista, desde luego, habría sido mejor para él, pero la historia habría resultado inconsistente. Lo mismo se aplica a las otras dos.
-Qué raro. Jamás habría imaginado que la literatura fuera tan importante para el diablo.
Historias Imposibles - Zoran Živković
Posted in Literatura | No Comments »
May 26th, 2008 - 00:24 --- Beldragim
No però quasi. Fotografiats. http://www.rarebookroom.org/



Dedicat al bibliòfil de la llista.
Posted in Literatura | 1 Comment »
May 5th, 2008 - 10:49 --- Earcaraxe
-Yo jamás he visto una estupidez tan alambicada. […] Según creo, viene aquí a menudo, a consultarle. Sobrio y reservado como es, Don Rufo me ha contado las sandeces garrafales que consigna en los expedientes.
-Son famosas.
-No sé si usted conoce esa de caratular «interdicto de corpus cristi» por interdicto de habeas corpus… La otra de colono acusado de prendar en «segundas nupcias» una espigadora… Y aquélla del chucano detenido por «abigeato de un tílbury»…
-Sí. ¡Cómo no! Hay cientos. Una sandez que hizo época fue la que asentó en la denuncia de una patrona de burdel: «… a tantos y tantos compareció Doña N N, de sexo francés, de treinta y no se sabe cuantos años de edad, de profesión quehaceres propios de su nacionalidad, pues es la dueña del prostíbulo…»
Antes que las carcajadas se disiparen, continuó:
-¿Y qé me dicen de los partes del Comisario de Amboy?
-…
-¡Cómo! ¿No conocen los partes del Comisario de Amboy?
¡Tiran en yunta! Entonces ignoran lo bueno: «… incontinenti, por nu’haber médico en la localidad prosedí a revisar al herido. Presentaba una agronomía en la cabesa: al pareser piegrazo…». «… entonce los cuatreros s’enternecieron en el monte y nosotro tamién nos enternecimos. Y comensó el tirotéio. Al final n’hubo nobedades de vulto: a no ser un balazo en las guampas del cuatrero prencipal y una pierna quiebrada al complice…» ¿Graciosos, no es verdad? Sin embargo les bate el punto éste, mientras dictaba instruyendo un sumario: «… el cadáver estaba completamente desnudo. Tenía medias moradas…
»-¿Cómo, medias moradas? -le advirtió el escribiente.
»-No interrumpa, pues. Tenía medias moradas de frío las bolas. A la altura del cuadril…».
Caterva - Juan Filloy
Posted in Literatura | No Comments »
March 31st, 2008 - 17:34 --- Earcaraxe
Estan a punt de celebrar-se els primers Jocs Florals Frikis de la història de Catalunya. O sigui, un concurs de poesia per a tota mena de desviacions mentals que concebeixin els seus conceptors.
Hi podeu accedir a través de la web http://www.elgatmenjapeix.tk

Tots els nyèbits estan convidats a participar-hi! Fins i tot tenen exemples de què significa el concepte “poesia friki” (mireu a l’apartat de normes). És molt bonic aquest exemple d’abús del fonema [ɲ]:
A mi el codony no em deixa tip,
tampoc m’omplen pas les nyoques,
pero per cap d’any, matem les oques
abans que els nyicris tinguin grip.
Posem el nyu rostit sobre unes soques,
i amb aquella nyerra del Carib,
semblem de lluny, mig a les fosques,
un ardat de nyebits fent un ganyip.
Els premis (honorífics), es donaran en tres categories. I les categories les decidirà el jurat en funció de què hi enviin els participants :-S
Nota: Aquest event podria estar patrocinat per L’Any Internacional Dels Nyèbits però no ho està. No hem tingut prou pressupost per col·laborar :-(
Posted in Art, Literatura, Notícies | No Comments »
March 15th, 2008 - 17:39 --- Earcaraxe
El Gran Sacerdot d’ells ens va reunir tots dins el temple, que com a casa és prou gran però buit per dins, talment com el pa de la terra, i durant llarga estona va parlar amb els nostres Capitostos, el Quetzalcoatl-Totec-Tramacazqui i Dona Ximena, que era la llengua. Els va preguntar:
-Sou Nor-Mands, potser?
I el Tlacateca va fer:
-No, no en som. Ni tan sols no hem estat mai a Nor-Mands.
Llavors el Sacerdot d’ells va preguntar:
-Qui de tots vosaltres és Sant Iago, doncs?
Es veia que el susdit Sant Iago era ben gran, diguem que com una de les nostres canoes. I el Tlacateca va fer:
-No. Cap de nosaltres no és Sant Iago. Som asteques de l’Aztlan i cerquem el nostre Déu Quetzalcoatl, que és com un Sant Iago nostre. Som vassalls del Senyor Més Alt de la terra i ell és qui ens ha manat que cerquéssim el Déu.
Per si tals paraules no eren prou entenedores, llavors el Tlacateca va afegir que Quetzalcoatl era el Principi i Fi de de totes les coses, el Sol i l’Estel del Matí, i el del Vespre, i el Déu dels Déus, que havia viscut a l’Aztlan i que l’havia senyorejat i que nosaltres, els asteques, érem els seus devots.
Tot això li ho va dir molt ben dit a desgrat d’haver-ho repetit tants cops, que hom s’avorreix d’anar sempre dient una mateixa cosa, i tota la gent que hi havia dins el temple gran, també dit catedral per aquella població pagana, ens escoltava devotament. El sacerdot va dir, com també tants altres ho havien fet abans, que no albiscava les persoas que dèiem i que ell i tots els espanhoes tenien altres creences i que os nosos deuses son bôs e xenerosos.
Quan era en aquestes paraules la cara se li va aclarir i el cor se li va posar blanc, com cada vegada que un té una idea que t’explica tot allò que no comprenies. Va dir:
-Jo crec que els vostres Déus seran da terra d’os bascos, puix acolá falan coma vos.
Paraules d’Opòton el Vell - Avel·lí Artís Janer, “Tísner”
Posted in Literatura | No Comments »
February 16th, 2008 - 18:48 --- Earcaraxe
Sense vantar-me’n, puc dir que, quan en Volódia em va donar un cop a l’orella i em va escopir al front, el vaig engrapar d’una manera que mai no oblidarà. Va ser després que li vaig donar un cop amb el fogonet, i amb la planxa li vaig pegar a la tarda, ja. O sigui que no es va morir de cop. Això no demostar que li hagués tallat la cama al migdia. Llavors encara era viu. A l’Andriuixa li vaig pegar només per inèrcia, o sigui que no me’n puc culpar. Per què se’m van haver de posar al davant l’Andriuixa i la Ielizaveta Antónovna? No havien de sortir per res de darrere la porta. M’acusen de sanguinari, diuen que vaig beure sant i no és veritat: vaig estar llepant els tolls i les taques de sang. És la necessitat natural de l’home: destruir les proves del seu crim, encara que aquest sigui insignificant. I tampoc no vaig violar la Ielizaveta Antónovna. En primer lloc, ella ja no era vetge i, en segon lloc, era ja cadàver quan vam tenir tema, o sigui que no podia queixar-se. I què si estava a punt de parir? Li vaig arrencar la criatura. Que no vingués viu al món no és pas culpa meva. No vaig ser jo qui li va arrencar el cap, és que tenia un coll molt delicat. No estava fer per aquest món. És ben veritat que vaig esclafar el seu gosst per terra a cops de bota. Però em sembla massa cínic acusar-me de l’assassinat d’un gos quan allà mateix, si es pot dir així, s’havien destruït tres vides humanes. La criatura no la compto. Molt bé: en tot això (puc estar-hi d’acord), pot veures’hi certa crueltat per part meva. Però considerar un crim que m’assegués i defequés sobre les meves víctimes és, ja em perdonara, una absurditat. Defecar és una necessitat natural, i per tant, de cap manera no pot ser criminal. Per tot això, entenc els recels del meu defensor, però igualment espero rebre la lliure absolució.
Daniïl Kharms
Posted in Literatura | 1 Comment »
February 10th, 2008 - 17:46 --- Beldragim
JUNO
Whoah. I don’t want to see pictures.
I don’t need to be notified of
anything. Can’t we just kick it old
school? I could just put the baby in
a basket and send it your way. You
know, like Moses in the reeds.
MARK
Technically, that would be kickin’
it Old Testament.
Mark and Juno lock eyes.
JUNO
Yeah. Yeah! The way people used to
do it. Quick and dirty, like
ripping off a Band-Aid.
GERTA
Well, then we agree a traditional
closed adoption would be best for
all involved, then?
JUNO
Shit, yeah. Close it up.
Ahir finalment vaig veure Juno (començava a ferme rabia per tot l’aparato de publicitat estúpida que li estan posant amb la inmiència dels Oscars i les nominacions…) i em va agradar molt. Hi ha frases en el guió que són espectaculars (d’altres son “inside jokes” que només deus entendre si vius als estats units però són només una minoria). En qualsevol cas us passo aquí el guió per si us interessa (i per si voleu repassar algun dels dialegs) ;)
EDIT: Ja! I 3 hores després del post, va i guanya el BAFTA :)
Posted in Art, Cinema, Literatura | 1 Comment »
February 5th, 2008 - 12:53 --- Earcaraxe
La gente se figura que algunas cosas son el colmo de la dificultad, y por eso aplauden a los trapecistas, o a mí. Yo no sé qué se imaginan, que uno se está haciendo pedazos para tocar bien, o que el trapecista se rompe los tendones cada vez que da un salto. En realidad, las cosas verdaderamente difíciles son otras tan distintas, todo lo que la gentecree poder hacer a cada momento. Mirar, por ejemplo, o comprender a un perro o a un gato. Esas son las dificultades, las grandes dificultades. Anoche se me ocurrió mirarme en este espejito, y te aseguro que era tan terriblemente difícil que casi me tiro de la cama. Imagínate que te estás viendo a ti mismo; eso tan sólo basta para quedarse frío durante media hora. Realmente ese tipo no soy yo, en el primer momento he sentido claramente que no era yo. Lo agarré de sorpresa, de refilón, y supe que no era yo. Eso lo sentía, y cuando algo se siente…
Julio Cortázar - Las armas secretas (<- és un link a la meva opinió!)
Posted in Literatura | 1 Comment »
January 29th, 2008 - 01:31 --- Earcaraxe
«El mundo habrá acabado de joderse -dijo entonces- el día en que los hombres viajen en primera clase y la literatura en el vagón de carga.» Eso fue lo último que se le oyó decir. Había pasado una semana negra ocn los preparativos finales del viaje, porque a medida que se aproximaba la hora se le iba descomponiendo el humor, y se le traspapelaban la intencions, y las cosasa que ponía en un lugar aparecían en otro, asediado por los mismos duendes que atormentaban a Fernanda.
- Collons -maldecía-. Me cago en el canon 27 del sínodo de Londres.
Germán y Aureliano se hicieron cargo de él. Lo auxiliaron como a un niño, le prendiereon los pasajes y los documentos migratorios en los bolsillos con alfileres de nodriza, le hicieron una lista pormenorizada de lo que debía hacer desde que saliera de Macondo hasta que desembarcara en Barcelona, pero de todos modos echó a la basura sin darse cuenta un pantalón con la mitad de su dinero. La víspera del viaje, después de clavetear loc cajones y meter la ropa en la misma maleta con que había llegado, frunció sus párpados de almejas, señaló con una especie de bendición procaz los montones de libros con los que había sobrellevado el exilio, y dijo a sus amigos:
- ¡Ahí les dejo esa mierda!
Gabriel García Márquez - Cien años de soledad
Posted in Literatura | 2 Comments »
January 10th, 2008 - 02:40 --- Beldragim
Basant-me en l’alineació del postff amb l’extracte en vers de Beowulf de l’Earcaraxe se m’ha acudit que hauria de ser possible la poesia estereografica i m’he posat mans a l’obra per demostrar-ho. Aqui en teniu el resultat :)

Posted in Art, Literatura, Stereography | 1 Comment »
January 9th, 2008 - 22:38 --- Earcaraxe
Antes de echarse a dormir en su lecho
habló con bravura Beowulf el gauta:
“Yo no me tengo por poco animoso,
por menos osado o valiente que Gréndel;
por ello no quiero acabar con el monstruo
empuñando mi espada, aunque bien lo pudiera.
Él no sabe batirse, carece del arte
de hender un escudo, a pesar de que causa
tan malas matanzas. ¡Pelea esta noche
tendremos sin armas, si él por su parte
a tal cosa se atreve! ¡Que Dios Poderoso,
el Señor de los Cielos, le dé la victoria
a aquel de los dos que mejor le parezca!”
Beowulf - Anònim s.VIII-XI
Posted in Literatura | 1 Comment »