Com tots ja saveu, aquest estiu es posarà en marxa el LHC, l’accelerador de particules més poderós fins ara. Algunes de les promeses incluen el descovriment del Higgs Bosson que hauria de completar el Model Estandard amb els gravitons i per tant corroborar la unificació de les actuals grans teories de la física, la prova experimental de l’existencia de extra micro-dimencions espaials que la teria de supercordes preveu o l’existencia de s-partícules, les parents simètriques de les actuals que confirmarien la hiòtesis de supersimetria en els models teòrics actuals. Tot això està molt bé, però cap científic et negarà que no existeixi una remota (ptetitíssima) possibilitat que passes algo inesperat com … que s’acabés la Terra sobtadament, i el Sistema Solar ja de pas. Tot per un ardat de nyèbits a suïsa, disparant particules a tort i a dret. Us poso aquí els “Safety Concerns” trets de la Wikipedia:

Safety concerns
Concerns have been raised that performing collisions at previously unexplored energies might unleash new and disastrous phenomena. These include the production of micro black holes, and strangelets. Such issues were raised in connection with the RHIC accelerator, both in the media and in the scientific community; however, after detailed studies, scientists reached such conclusions as “beyond reasonable doubt, heavy-ion experiments at RHIC will not endanger our planet” and that there is “powerful empirical evidence against the possibility of dangerous strangelet production”. One simple argument against such fears is that collisions at these energies (and higher) have been happening in nature for millennia without hazardous effects, as Ultra-high-energy cosmic rays impact Earth’s atmosphere and other bodies in the universe. CERN’s review concludes, after detailed analysis, that “there is no basis for any conceivable threat” from strangelets, black holes, or monopoles.
Micro Black Holes
Although the Standard Model of particle physics predicts that LHC energies are far too low to create black holes, some extensions of the Standard Model posit the existence of extra spatial dimensions, in which it would be possible to create micro black holes at the LHC at a rate on the order of one per second. According to the standard calculations these are harmless because they would quickly decay by Hawking radiation. The concern is that Hawking radiation (which is still debated) is not yet an experimentally-tested phenomenon, and so micro black holes might not decay as rapidly as calculated, and accumulate inside the earth and eventually devour it.
Strangelets
Strangelets are a hypothetical form of strange matter that contains roughly equal numbers of up, down, and strange quarks and are more stable than ordinary nuclei. If strangelets can actually exist, and if they were produced at LHC, they could conceivably initiate a runaway fusion process (reminiscent of the fictional ice-nine) in which all the nuclei in the planet were converted to strange matter, similar to a strange star.

També ve a l’ocasió aquesta conferència de TED.com on un personatge bastant graciós analitza 10 maneres probablement signficatices en que el món podria acabar de cop. Molt interessant, en serio, me la vaig mirar ahir a la nit.

Les primeres imatges en alta resolució de la Lluna les ha pres el satèl·lit explorador llunar japones KAGUYA. Trobareu més imatges a la pàgina del projecte i podeu veure’n un video directament clicant sobre aquesta fantàstica imàtge.

HIC SUNT DRACONES

Ja ho deien els antics, el món està ple de dracs.

Primer ho intueix Tolkien,

“Un dragón no es una fantasía frívola. Sean cuales sean sus orígenes, en lo fáctico o en la invención, el dragón en la leyenda es una poderosa creación de la imaginació de los hombres, más rica en significado de lo que su lecho lo es en oro.”

J.R.R. Tolkien - Los monstruos y los críticos

i ens ho confirma Borges,

“Ignoramos el sentido del dragón, como ignoramos el sentido del universo, pero algo hay en su imagen que concuerda con la imaginación de los hombres y así el dragón surge en distintas latitudes y edades. Es, por así decirlo, un monstruo necesario.”

J.L. Borges - Manual de zoología fantástica

Vista la magnitud de les autoritats, haurem de creure que això és veritat i tot.

La criptozoologia_[wp] moderna diu que el drac comú occidental_[wp] té les següents característiques comunes i recurrents.

És criatura malvada però juganera, que parla en versos i endevinalles (riddles and rhymes). Té un punt d’intelectual, arbitrari i diletant. Els dracs són misteriosos i mítics; és probable que s’entretingui jugant amb tu abans de rostir-te.
Una altra característica ben coneguda és que els dracs són sedentaris la major part del temps. I sedentaritzen dormint sobre enormes piles de riqueses que han acumulat al llarg del temps i de les que no en fan res doncs son tremendament avars. Són així els models clàssics de drac com el Fafnir del Cantar dels Nibelungs (o Volsungs: “Fafner went to Gnita-heath, where he made himself a bed, took on him the likeness of a dragon, and lay brooding over the gold.”) o el drac de Beowulf. També el conegut Smaug es comporta així. Curiosament, els dracs col·leccionen peces d’Art (fonamentalment joieria i orfebreria) però no és conegut que en produeixin. Són una espècie estrictament intel·lectual, de manera que necessiten estar en contacte amb alguna altra espècie fabril que transformi tots aquests materials preciosos; per exemple els homes (o els nans o els elfs en funció del continu espaciotemporal en el que prefereixis creure que vius).

En resum, tenim aquestes característiques distintives dels dracs: 1) són humanament incomprensibles, 2) la major part del temps s’estan en un mateix lloc dormint, 3) custodien grans acumulacions de matèria preciosa en repòs.

“Como sabemos, los dragones no existen. Esta constatació simplista es, tal vez, suficiente para una mentalidad primaria pero no lo es para la ciencia.”

Stanisław Lem - Ciberíada

El gran Stanisław Lem_[ff] és el primer a intuir l’estreta relació que hi ha també entre la ciència vulgar i la dracologia. Aquesta relació és la que em porta a adonar-me d’un fet fonamental que en aparença no ha advertit ningú més: que els dracs i els ordinadors són el mateix. Possiblement els dracs de les llegendes tinguessin un origen metafòric en ordinadors reals que van ser enviats al passat mitjançant màquines del temps amb l’objectiu… Per ordinadors em refereixo a qualsevol aparell amb capacitat de càlcul suficient per ser considerat computacionalment complet (per qui això vulgui dir alguna cosa).

Prenguem les tres característiques draconils que he enumerat més amunt. Són exactament les mateixes que tenen els ordinadors o computadores moderns. Un drac i un ordinadors són criatures poderoses, llur completa comprensió cau bastant lluny de les teves possibilitats, però amb molta habilitats és possible substreurel’s alguns fragments del seu fabulós botí. En primer lloc llencen missatges críptics i indesxifrables per a l’usuari(especie d’endevinalles); després el seu processador està de vacances allà dins el seu cau mentre l’usuari escriu o juga al buscamines; i finalment són custodis d’ingents quantitats de matèria preciosa, que no és altra cosa que la informació, de la que només un ínfim percentatge és útil. (I addicionalment poden causar cremades de consideració als seus usuaris.)

I us preguntareu: la informació és poder? és preciosa? I és clar que sí. És d’on emanen el coneixement i la saviesa :-)
Contemporaniament, la informació pren formes com: centenars d’hores de video, milers d’hores de música, milions de pàgines de text, gigabytes de programes, enormes corpus de dades en brut, creixents col·leccions de fotos que cada dia tenen més resolució i menys rellevancia, i aquesta mena de coses.
Però els ordinadors (i usuaris), cauen en el mateix error amb la informació que els dracs amb el tresor: la informació i la riquesa no poden ser exclusivament posseïdes. És matèria que necessita ser produïda, transmesa i consumida per algú. La seva mera acumulació la invalida. És més, la informació, com l’entropia, no es conserva de la mateixa manera que la matèria física (les riqueses sí que ho fan); el món canvia, i si canvia al voltant de la informació estàtica aquesta per el valor i sobretot deixa de ser certa. Deixa de ser informació com a tal en tant que la seva validesa o interpretabilitat desapareixen.

Per cert, als ordinadors se’ls hi pot posar nom; se’ls hi ha de posar nom, és un deure. Especialment si estan en una xarxa. Per exemple, phi2.net és en realitat un nom que et porta a una determinada màquina en algun punt del planeta terra (o no!) que et serveix les pàgines d’aquest magnífic i útil blog. És més fàcil de recordar-ne el nom que no pas el número de telèfon. També és per això que existeixen les guies telefòniques que associen noms amb números. Qualsevol cosa amb interfícies per comunicar-se amb l’exterior a ella sempre tindrà un nom; és totalment necessari. Els dracs, i alguns usuaris, són conscients del poder que tenen noms i de com la referència determina el referent (però això és matèria per un altre dia) i així dracs i ordinadors tenen noms. Encara que últimament a vegades em dona per pensar que al que hauria de posar nom és als discs durs. Però posar nom a les peces de hardware individuals (encara) no té sentit en cap protocol.

Tinc un ordinador que es diu Fafnir (paradigma del guardià sedentari). Tinc un portàtil que es diu Glaurung (per això de que li agradava anar de viatge de tan en tan) i un mòbil anomenat Smaug (aquest, més que córrer, vola). Tots ells guarden gelosament els seus tresors i intenten que no es dilueixin en l’entropia.

Altres noms adequats pels vostres ordinadors serien: Ancalagon, Scatha, Chrysophylax, Gorynych, Níðhögg, Jörmungand, Quetzalcoatl, Qīng Lóng, Eärcaraxë… O també referències genèriques com ara Hydra, Wyvern (Víbria o Vibra), Wyrm, Ouroboros, Tarasca… Un nom especialment adequat per grans clusters és el d’Hydra, un cas particular de la qual podria ser Escila o Scylla.

Aquí us deixo uns gràfics interactius del departament de futorologia de BT. Pot semblar que les prediccions estan fetes una mica amb el dit a l’aire, però al radera hi ha gent sèria que considera milers de parametres i estimacions per arribar a cada una de les conclusions que el gràfic marca. No deixen de fer pensar…

Si us heu quedat poc convençuts (molt probable, ja en el grafic que només hi ha les conclusions, hi falten els raonaments), podeu llegir més sobre el tema de un dels autors del diagrama, un tal Ian Perarson, en aquesta entrevista.
Tinc bastant més material relacionat amb el tema que he llegit/vist recentment però no us sobracarreagré de informació gratuïtament… Si algú està interessant que ho demani (que per això estan els comentaris del blog ;)

Tots us haureu adonat d’una creixent tendència en el món dels Parcs i Jardins. Des de fa alguns anys, diversos municipis catalans (Barcelona el primer) quan han d’instalar nous bancs de jardí el que hi posen són cadires individuals.

Els bancs de jardí tradicionals permeten que s’hi assegui un nombre indeterminat de persones, depenent de la mida de les mateixes i com d’apretades s’asseguin. Les cadires de jardí són diferents. Especialment les cadires amb braços: aparells científicament dissenyats per permetre seure-hi a només una persona. I em pregunto: per què? quins beneficis n’obtenim de les cadires de jardí? en què milloren els antics bancs? Potser els bancs de jardí han quedat desfassats i no ho sabem? Jo encara no dubtaria de la retrocompatibilitat de la posició de seure!

Aquest tema de les cadires fa temps que em preocupa, és molt més alarmant del que creu la majoria. No veig perquè no ha començat encara la revolució ciutadana en contra de les cadires de jardí, quan ens n’adonem ja serà tard.

Un banc en un lloc públic atreu gent al seu voltant. La mida del grup de gent que atreu depen de quanta gent podrà seure al banc. Això ho podeu comprovar fàcilment en carrers i places, especialment de nit. Un grup de mida suficientment gran no s’aturarà al voltant d’un banc massa petit que no admeti que s’hi assegui una certa fracció dels seus membres. El quina és aquesta fracció està encara per estudiar, però no dubto que funciona així.
Una cadira, que no deixa de ser un banc unipersonal, fa que al seu voltant s’hi aturin grups més petits de gent que no pas un banc tradicional. Aquest és el punt important, és la unitat mínima de banc de jardí.

La meva opinió és que les cadires de jardí exerceixen de mecanisme de limitació del dret de reunió ciutadà. I prohibir el dret de reunuió és sempre la primera mesura dels governs totalitaristes. Per tant, hi ha una relació directe entre el totalitarisme i els governs que instalen cadires en lloc de bancs als seus jardins.

I per què ho fan això? us podeu preguntar. Obviament, quasevol govern té por de la gent que pensa i de la gent reunida, doncs quan estan reunits la gent conspira i podrien decidir derrocar-los. Per exemple, les reunions espontanies que es van produir en les seus electorals del PP durant la jornada de reflexió de les eleccions generals del 2004 en són un bon exemple. Si anem a les lleis veureu que l’article 21 de la constitució espanyola, que parla sobre el dret de reunió, diu això:

Artículo 21.
1. Se reconoce el derecho de reunión pacífica y sin armas. El ejercicio de este derecho no necesitará autorización previa.
2. En los casos de reuniones en lugares de tránsito público y manifestaciones se dará comunicación previa a la autoridad, que solo podrá prohibirlas cuando existan razones fundadas de alteración del orden público, con peligro para personas o bienes.

I en una llei orgànica del 83, es definia reunió com:

2. A los efectos de la presente Ley, se entiende por reunión la concurrencia concertada y temporal de más de 20 personas, con finalidad determinada.

Per tan, el govern no té forma directa d’evitar la reunió de menys de 20 persones. Per exemple, la de 16 persones. El que es pot fer per evitar que 16 persones s’aturin espontàniament pel carrer (cosa que, a més, fa brut i deixat) és no deixar-los lloc on aturar-se.
Hi ha una llei no escrita, tan inludible com les de la termodinàmica, que governa el perill potencial de les multituds. Una multitud de N persones és més perillosa que dues multituds de N/2 persones (e.g. una multitud de sis persones és més perillosa que dues multituds de tres). És un fet. La perillositat no creix linialment amb la mida del grup, sinó d’alguna forma polinòmica. (Nota: mireu la wikipedia per més informació sobre el creixement de les funcions_[wp].)
Per això és fonamental intentar reduir al mínim els tamanys dels grups de gent que circula pel carrer. Petites diferències quantitatives poden ser grans diferencies qualitatives. Els bancs de jardí no són més que un altre pas cap a la dominació absoluta dels buròcrates i el café per a tots: la individuació de la societat, trencant el seu teixit associatiu i reduint al votant a una mera unitat desamparada a la deriva política.

Aquil·les (o Aquil·leu en la meva traducció favorita de la Iliada), símbol de la velocitat, ha d’atrapar la Tortuga, símbol de la morositat. Aquil·les corre deu vegades més ràpid que la Tortuga, i li dona 10 metres d’avantatge. La cèl·lebre paradoxa ideada per Zenó d’Elea_[wp] consisteix en veure que, quan Aquil·les recorre aquests deu metres, la tortuga recorre un metre; quan Aquil·les recorre aquest metre, la tortuga recorre un decímetre; quan Aquil·les recorre aquest decímetre, la tortuga recorre un centímetre, i així infinitament, de forma que Aquil·les corre per sempre sense atrapar-la mai. La clau de la paradoxa rau en la postular una infinita divisibilitat de l’espai però no del temps, de forma que un temps finit no permeti els infinits passos que constitueixen la carrera.
Després de que Borges n’exposi i examini totes les refutacions conegudes a La perpetua carrera de Aquiles y la tortuga, conclou que:

Mi opinión, después de las calificadísimas que he presentado, corre el doble riesgo de parecer impertinente y trivial. La formularé, sin embargo: Zenón es incontestable, salvo que confesemos la idealidad del espacio y del tiempo. Aceptemos el idealisme, aceptemos el crecimiento concreto de lo percibido, y eludiremos la pululación de abismos de la paradoja.

Que vol dir que no hi ha res a fer, que l’home no pot res contra l’eterna paradoxa eleàtica. Ara em proposo integrar aquesta paradoxa en un nou model físic de l’Univers (al que alguns anomenen la World Wide Web). Concretament examinaré què passaria si Aquil·les i la Tortuga viatgessin a velocitats properes a les de la llum i com la teoria de la relativitat restringida_[wp] hi afectaria.

Comencem reformulant una mica el procediment de la paradoxa sense moure’ns de la definició clàssica. Sabem gràcies a Galileu les lleis de composició de velocitats_[wp] per a un marc de referència inercial (la típica física newtoniana, vaja) és el següent: si una entitat es desplaça en moviment rectilini uniforme a velocitat i una entitat ho fa en direcció paral·lela a velocitat , l’entitat té una percepció de la velocitat relativa de que es correspon a

O sigui, que T veu que A va més a poc a poc del que semblaria per algun observador que estes immòbil. Si Aquil·les corre a 10m/s i la Tortuga a 1m/s, la Tortuga veurà com Aquil·les s’aproxima a 9m/s. Això és obvi i de calaix, oi?

Ara fem una mica de números. Suposem que la distancia inicial entre i és de metres. La velocitat d’Aquil·les és m/s i la de la Tortuga és m/s. El temps que tarda a recorrer la distancia és

.

Després d’aquest temps , la distància que separa els corredors és la següent:

on és la velocitat relativa entre i . Aquesta és el concepte clau del problema. Suposem que Aquil·les i la Tortuga estan separats per 10 metres i respectivament corren a 10 i 1 metres per segon. Per la mecànica clàssica i els marcs de referència de Galileu la distància evoluciona així:

.

La distància que les separarà quan Aquil·les arriba al punt on era la Tortuga és de 1 metre. Podem repetir la operació una altra vegada i obtenim una

o sigui, una desena part de metre. Podem repetir la operació infinites vegades, a cada la distància que separa els corredors es divideix per 10.

Mai he entès la mania que té molta gent de voler fer les coses més simples. Sobretot quan no ho són. Què passa si Aquil·les i la Tortuga es desplacen a velocitats properes a la de la llum? El coet espacial d’Aquil·les viatja a la velocitat de la llum (que hom anomena amb la constant , i el de la Tortuga (un antic model soviètic, segurament) a una desena part: . Els dos cohets estan originalment separats per un any llum.

La velocitat relativa entre dos cossos en moviment, segons la teoria de la relativitat restringida, és aquesta:

on és la velocitat de la llum, és clar. S’ha de destacar que per velocitat molt petites, aquesta llei de composició és quasi igual a la de Galileu, doncs la fracció de és despreciable. El que ve a dir això de la relativaitat és que 1) la velocitat de la llum és insuperable, 2) la velocitat de la llum és absoluta; ja que

.

La Tortuga percep que Aquil·les se li aproxima a la velocitat de la llum, encara que la Tortuga també s’estigui movent a una velocitat considerable. És per això que la velocitat de la llum és un concepte absolut i una constant universal. En aquest nou entorn, reprenem la paradoxa:

.

Pel cas que ens ocupa, i . Per tant, la distància que separarà Aquil·les i la Tortuga quan el primer recorri l’any llum (tardarà un any a fer-ho) que els separa és

.

En resum, que si Aquil·les, que era molt ràpid, corria a la velocitat de la llum, no es produeix tal paradoxa que reclamava Zenó d’Elea. Quina paradoxa, oi? Des del punt de vista de qualsevol observador (la Tortuga inclosa), és atrapada en el primer any de cursa. Podem seguir pensant l’experiment amb altres velocitat relativistes i veurem que el comportament tampoc és totalment intuitiu. Per exemple, si la velocitat d’Aquiles és i de la Tortuga , la velocitat relativa és

i la distancia que els separa evoluciona així:

que vol dir que cada vegada que Aquil·les arriba al lloc anteriorment ocupat per la Tortuga, la distància és un 13% de la original, mentre que amb la física newtoniana seria encara el 50%. I és que la paradoxa de Zenó d’Elea és tan potent que només la llum la poc trencar; les aproximacions no són suficients, el geni grec només es veu superat per la inevitabilitat de les Constants Universals.

Cada vegada és més interessant el món dels avatars, i més ara que començem a tenir mons virtuals (WoW, Second Live, etc..). Us Penjo aquí l’avanç d’un llibre sobre el tema:

(animació en flash narrada)

A la meva universitat, fa un parell d’anys van traslladar d’edifici un departament sencer. Durant el trasllat es va veure que alguns professors estaven traslladant capses plenes de papers… que no havien arribat a desprecintar des de l’anterior trasllat uns 10 anys abans. Jo, com ells i com com molta altra gent, sóc dels que pensa que no es pot llençar res.
Ara exposaré una nova teoria que explica com aquest teorema/forma-de-vida que és el no llençar res necessita aquest corol·lari: allò que guardes no ho pots deixar en llocs inaccessibles ni tancats.

I és que, sincerament, tot allò que guardes per si un dia, molt però que molt rarament ho arribes a necessitar mai més. És un fet que jo i tots hem experimentat o en som una mica conscients. Però, si tens les coses disperses, apilades, arraconades, desordenades en general… es dissimula i és molt, molt més difícil detectar-ho. És el fet de tenir les coses tancades, en una capsa precintada, per exemple, es converteix en una demostració fefaent de què no les has necessitat durant tot el temps en què la la capsa ha està tancada.

Tenir-ho tancat és la constatació d’una derrota, la constatació de que en realitat es pot llençar quasi tot sense remordiments (però jo no ho he dit), doncs no ho estàs necessitant. Si tens les coses disperses per uns quants llocs, sotmetent-les a un periòdic reordenament (desordenament) o permutació, es crea una moviment entròpic de recirculació que fa que sembli que tot s’està fent servir i és útil (i això et justifica en el teu ànim guardador). Només com a conjunt, el conjunt de coses a guardar forma un tot, un sol cos, que assoleix globlament la utilitat tan desitjada per la qual ho has estat guardant. La compartimentació, separació i ordenació de les coses a guardar dilueixen aquesta utilitat i posen de manifest com estava limitada només a certs elements mentres que el gruix d’allò que guardes és absolutament inútil.

Quan obres una capsa que estava precintada, prens consciència de què el seu contingut ha estat inaccessible durant algun temps; durant aquest temps, tenir-ho ha estat equivalent a no tenir-ho. I en tens la completa seguretat. I sempre quedaran més capses per obrir. És per això que si mai et disposes a emmagatzemar grans quantitats de coses d’aquelles que no es poden llençar, les has de guardar de forma només parcialment sistemàtica i, en cap cas, definitiva.

Reflexió feta al pub Silver Corss, del carrer Whitehall, Londres. 01/04/2007

Crec que els bars, pubs, i d’altres antres on se serveixen begudes han tingut tal èxit social i des de fa tants segles degut al següent fet: les begudes que s’hi serveixen són de colors.
Per mi que el vertader motiu que els ha perpetuat és que la vida es veu d’un altre color a través dels seus gots. I això no només és en sentit figurat sinó també en el literal; i és que les begudes són de colors. I gràcies a això i al seu particular ambient, els pubs actuen com a filtre al nivell de tots els sentits.
Si amb els nostres gots no poguessim obtenir infinits matisos de daurats i ocres, tons de vermell, verd i fins i tot blau al fer-hi passar la llum, si als bars únicament se servissin begudes incolores, la clientela deixaria d’anar-hi inevitablement.

Alguns segur que ja sabeu què els passa a les pomes que volen ser homes, era d’esperar… però si tot això és nou per voaltres, es perque encara no deveu coneixer la història de la poma que volia ser home. En tal cas no us la perdeu! Només cal que cliqueu la imatge.

Direcció i post-producció: Astrid Rieger, Zeljko Vidovik
Música: Phoenix the devourer

Pàgina de l’Astrid Rieger

“Pale blue dot” és el títol d’un dels llibres de Carl Sagan, i és a l’hora el que l’ojectiu de de l’aparell fotogràfic de la sonda Voyager 1 en va captar de nosaltres estant a 6.4 bilions de kilòmetres de distància el 14 de Febrer de 1990. La Terra, un punt blau pàlid, insignificant. No era ni molt menys la primera vegada que ens veiem des de l’espai, al 1968 molta gent (especialment la que per aquells “entoces” estava viva) va tenir la primera oportunitat de ferho a través de la famosa fotografia “Earthrise”.

Però la fotografia “Pale Blue Dot” és la primera que mostrava dràsticament la nostra insignificància en l’univers.

Aqui teniu un video sobre el tema:

Aquest video és genial! Una brillant interpretació realment molt sentida. A diferencia de la resta de videos similars que fins ara havia vist d’aquest tipus de personatges interpretant música (més o menys rudimentaria, però música al cap i a la fi), aquest és realment genuí pel fet que ni la càmera in el cuidador de la Nora interbé en l’escena, si no que la Nora és deixada en pau i se li permet una total llibertat creativa. La millor part és el duet, que crec que té un valor filosòfic incalculable com a demostració pràctica de l’existència d’una “ànima” suficientment evolucionada com per apreciar, sentir i emocionarse amb la música, característica que en general i fins fa molt poc ningú no atribuiria a “ànimes” no-sapiens. Alguns diran que això és discutible i que aquest video no constitueix prova de cap mena, però qualsevol individu amb suficient empatia animal segur que estarà d’acord amb mi. O no és aixi?