Heu de veure aquest documental, és una obligació!! Està nominat a millor documental als Oscars, pero no és per això que us obligo. A part de ser original en la forma d’estar presentat i editat, posa en evidència una injustícia animal de proporcions gegans amb conceqüències humanes… i els mes perspicaços estareu pensant… “justícia animal”, si…, juxtaposició amb límits borrosos on es necessari que els “bichos” siguin sensibles i autoconcients per poder parlar de justícia, pero es que en aquest cas estem parlant de dofins, possiblement l’animal més intel·ligent del planeta (humans inclosos). Però no es queda aquí, de fet el documental és a més testimoni de una batalla personal i tràgica de l’entrenador del Flipper i el seguiment d’una expedició quasi militar per exposar mundialment el problema… blah blah blah… no us dic mes! Amb tot, tranquils que s’han estalviat les imatges més cruels i la narració i els fets de l’expedició a vegades es fan còmics, i aixó la fa més facil d’empassar. Recomanada! Més info a i trailer a www.thecovemovie.com

Fa uns dies vaig anar a veure Examined Life, una pel·lícula sobre filosofia on 8 filosofs contemporanis de renom durant 10 minuts desenvolupen un tema… de nihilisme a democràcia. La recomano molt, hi ha al menys un parell de filosofs realment potents! El cas es que amb la peli vaig poder coneixer millor un tal Slavoj Žižek i les seves idees sobre ecologia i demés. Aquí us passo un altre video que he vist d’ell parlant sobre comunisme. És molt potent i no apte per a ments tranquiles, i podria donar per hores d’analisi… el deixo aquí per a qui li pugui interessar (el seu anglès es pachanguero així que no tindreu massa problemes per siguir-lo ;)

Cierto día, Chuang Tzu se quedó dormido y soñó que era una mariposa. Y la mariposa no sabía que era Chuang Tzu soñando. Luego despertó y volvió a ser el de siempre, pero ahora no sabía si era un hombre soñando que era una mariposa o una mariposa soñando que era un hombre.

Las enseñanzas de Chuang Tzu

Alguna vegada m’he trobat amb gent que te aquesta creença: que en les identitats secretes dels super-herois el nom i el cognom sempre comencen amb la mateixa lletra. L’última vegada que m’hi vaig trobar, em van dir: “Com a Peter Parker, així tots” (Peter Parker és Spiderman). A això jo vaig respondre invocant el pare de tots els superherois: “Pero no passa pas amb Clark Kent” (Superman). I em digueren: “Bueno! Bueno! Però és que és fonètic! És el mateix so! Eh! Eh!”. Amb aquestes que jo faig “Hm…” i dic “Però amb Batman tampoc, perquè en realitat es diu Bruce Wayne i no comencen igual.”. “Ah! Però és que només és pels superherois que tenen poders. I Batman no té poders propis, eh? No en té, no en té. També es compleix amb Hulk, que és Bruce Banner.” Acorralat no vaig poder més que dir: “Potser el que passa és que només val pels superherois de Marvel i no pels de DC“. Resposta: “Eh?”.

Finalment m’he proposat de rebatre aquest fals mite de la isoarquigrafia dels superherois (isoarquigrafia, del grec, iso = igual; arqui = inicial; grafia = grafia, paraula que vaig inventar-me més o menys el dia 7 de gener) mitjançant un estudi estadístic del subjecte abans que aquesta falsa creença penetri el teixit social en forma de nou meme_[wp] i ja no ens en poguem desfer mai més.

Així que he anat a la wikipedia i altres fonts fiables i he fet una selecció dels superherois americans més famosos de l’actualitat. He mirat el seu nom original, de quina editorial són i també si tenen superpoders propis i si són isoarquigràfics i ho he resumit en la taula que teniu a continuació:

És discutible si la tria de superherois està ben feta o no, però vaig escollir-los abans de mirar la isoarquigrafia (no em se els noms de la majoria d’ells). En total n’hi ha 6 de 24, el que vol dir que un 25% dels superherois americans són isoarquigràfics. Les conclusions que trec d’aquesta taula són les següents:

1. Només són isoarquigràfics els superherois de Marvel. Mai ho són els de DC.
2. Mai són isoarquigràfics els superherois que no tenen superpoders.
3. Només el 25% dels superherois americans són isoarquigràfics.

La gran pregunta és si el percentatge d’isoarquigraficitat en els superherois és significativament més elevat que en d’altres professions. Perquè, està clar, aquest “25%” és molt o és poc? Qui ho saps això?
Ara comprovem si la propietat d’isoarquigrafia és gaire freqüent en altres entorns que no siguin els superherois. Prenguem a l’atzar una altra llista de noms amb característiques similars (americans i del segle XX) però que no siguin superherois… per exemple… la llista de Presidents dels Estats Units del segle XX. Són gent amb molt de poder, o sigui que haurien de tenir un comportament semblant però els seus noms són naturals en lloc d’inventats. Calculem-ne la isoarquigrafia i comparem els números:

En total n’hi ha 4 de 17, el que vol dir que un 23.5% dels presidents americans són isoarquigràfics. O sigui, una diferència molt petita amb el 25% dels superherois. Aquí s’hauria de fer un test d’hipòtesi per comprovar si hi ha una diferència estadísticament significativa entre els dos resultats, però hauria d’investigar com fer-ho i ara mateix no em ve gens de gust! (A més que hauria d’explorar també quina és la població total dels superherois i això portaria encara més temps!)

Per tant la meva conclusió final és que, aproximadament, les mostres no són prou grans per poder afirmar que la isoarquigrafia és una propietat més freqüent en els superherois que en els presidents americans, ergo, que en les identitats secretes dels super-herois el nom i el cognom sempre comencen amb la mateixa lletra és una llegenda urbana!

_{Nota final curiosa: El terme anglès “superhero”, així en 1 paraula, és una marca registrada conjunta de Marvel i DC, però no ho és pas la de “super-hero” en dues. Demostració aquí.}

La relació causa-efecte ha dut de corcoll a les ments més brillants d’Occident durant els últims 3.000 anys. Però això no m’aturarà en la reinterpretació esbiaixada de les noticies!

Llegeixo a La Vanguardia d’avui que “España tiene 770.000 parados más que hace doce meses, un 37,5% más”. Però no cal que llegiu la notícia sencera, en teniu prou amb aquesta frase:

El paro registrado en los Servicios Públicos de Empleo subió por séptimo mes consecutivo y en octubre se incrementó en 192.658 personas respecto a septiembre, la mayor subida de la historia en un mes, que situó el número total de desempleados en 2.818.026, el 7,34% más que un mes antes y la mayor cifra de parados desde abril de 1996.

Major xifra de parats des del 1996… Aquesta frase per si mateix no voldria dir res si no la posem en el seu contex global. Posem-l’hi!
Llegeixo també a La Vanguardia d’avui que: El consumo de alcohol, tabaco y cannabis se sitúa en el nivel más bajo desde 1997“. Però no cal que llegiu la notícia sencera, en teniu prou amb aquesta frase:

En este sentido, Soria anunció que el consumo de alcohol actualmente es el más bajo desde 1997, con una prevalencia de consumo en los últimos doce meses del 72 por ciento.

Ho repetirè:

Coneixeu o heu vist mai algú que es digui Yorick? Jo sí. Concretament n’he conegut tres de diferents, però tots tres estan morts.

El primer apareix a La disparition de Geroges Perec, publicada l’any 1969 i traduïda també al castellà com El secuestro, una de les dues pedres mestres que coronen l’edifici literari de l’OuLiPo. Veure’n els detalls aquí. A l’alçada del capítol 24 malauradament ens enterem de la mort de Yorick, un dels fills de Arthur Wilburg Savorgnan (o Uriel Wilburg Severin).

Tu voudrais savoir, ricana Aloysius Swann, si Yorick vit toujours ? Tu voudrais qu’il soit vivant, t’assurant ainsi d’un futur plus long! Mais non! Yorick a disparu voici tantôt vingt-cinq ans…
—Alas, poor Yorick! dit Savorgnan mouillant un cil.

Però no penseu, aquest és només l’exemple més recent! El 1767 Lawrence Sterne acaba la publicació de Tristram Shandy, la primera novel·la postmoderna de la història, precisament escrita abans de l’arribada del modernisme. En el capítol 12 del primer volum, el reverend Yorick mor, i Sterne ens ho narra així:

He lies buried in a corner of his church-yard, in the parish of ——, under a plain marble slabb, which his friend Eugenius, by leave of his executors, laid upon his grave, with no more than these three words of inscription serving both for his epitaph and elegy.

Alas, poor YORICK!

Finalment, tenim un tercer Yorick en la genealogia, encara més antic que els altres. Shakespeare! A Hamlet, el 1601, uns imprudents enterramorts desenterren la calavera del bufó de la cort: Yorick.

HAMLET
Let me see.
   Takes the skull
Alas, poor Yorick! I knew him, Horatio: a fellow
of infinite jest, of most excellent fancy: he hath
borne me on his back a thousand times; and now,
how abhorred in my imagination it is! my gorge
rims at it.

Inquietant, oi?
Tots els Yoricks de la història de la Literatura han mort.
Tots els Yoricks han tingut el mateix epitafi.
Què ho motiva?
Existeix la predestinació etimològica?

Com tots ja saveu, aquest estiu es posarà en marxa el LHC, l’accelerador de particules més poderós fins ara. Algunes de les promeses incluen el descovriment del Higgs Bosson que hauria de completar el Model Estandard amb els gravitons i per tant corroborar la unificació de les actuals grans teories de la física, la prova experimental de l’existencia de extra micro-dimencions espaials que la teria de supercordes preveu o l’existencia de s-partícules, les parents simètriques de les actuals que confirmarien la hiòtesis de supersimetria en els models teòrics actuals. Tot això està molt bé, però cap científic et negarà que no existeixi una remota (ptetitíssima) possibilitat que passes algo inesperat com … que s’acabés la Terra sobtadament, i el Sistema Solar ja de pas. Tot per un ardat de nyèbits a suïsa, disparant particules a tort i a dret. Us poso aquí els “Safety Concerns” trets de la Wikipedia:

Safety concerns
Concerns have been raised that performing collisions at previously unexplored energies might unleash new and disastrous phenomena. These include the production of micro black holes, and strangelets. Such issues were raised in connection with the RHIC accelerator, both in the media and in the scientific community; however, after detailed studies, scientists reached such conclusions as “beyond reasonable doubt, heavy-ion experiments at RHIC will not endanger our planet” and that there is “powerful empirical evidence against the possibility of dangerous strangelet production”. One simple argument against such fears is that collisions at these energies (and higher) have been happening in nature for millennia without hazardous effects, as Ultra-high-energy cosmic rays impact Earth’s atmosphere and other bodies in the universe. CERN’s review concludes, after detailed analysis, that “there is no basis for any conceivable threat” from strangelets, black holes, or monopoles.
Micro Black Holes
Although the Standard Model of particle physics predicts that LHC energies are far too low to create black holes, some extensions of the Standard Model posit the existence of extra spatial dimensions, in which it would be possible to create micro black holes at the LHC at a rate on the order of one per second. According to the standard calculations these are harmless because they would quickly decay by Hawking radiation. The concern is that Hawking radiation (which is still debated) is not yet an experimentally-tested phenomenon, and so micro black holes might not decay as rapidly as calculated, and accumulate inside the earth and eventually devour it.
Strangelets
Strangelets are a hypothetical form of strange matter that contains roughly equal numbers of up, down, and strange quarks and are more stable than ordinary nuclei. If strangelets can actually exist, and if they were produced at LHC, they could conceivably initiate a runaway fusion process (reminiscent of the fictional ice-nine) in which all the nuclei in the planet were converted to strange matter, similar to a strange star.

També ve a l’ocasió aquesta conferència de TED.com on un personatge bastant graciós analitza 10 maneres probablement signficatices en que el món podria acabar de cop. Molt interessant, en serio, me la vaig mirar ahir a la nit.

Heu vist mai un pop atacar un tauró? Aquests bitxos són alta tecnologia.

EDIT
I del blog del Pere Estupinyà, periodista científic de El País, explicant les seves histories mentre fent un curs intensiu de ciència per a periodistes al MIT: