Sense vantar-me’n, puc dir que, quan en Volódia em va donar un cop a l’orella i em va escopir al front, el vaig engrapar d’una manera que mai no oblidarà. Va ser després que li vaig donar un cop amb el fogonet, i amb la planxa li vaig pegar a la tarda, ja. O sigui que no es va morir de cop. Això no demostar que li hagués tallat la cama al migdia. Llavors encara era viu. A l’Andriuixa li vaig pegar només per inèrcia, o sigui que no me’n puc culpar. Per què se’m van haver de posar al davant l’Andriuixa i la Ielizaveta Antónovna? No havien de sortir per res de darrere la porta. M’acusen de sanguinari, diuen que vaig beure sant i no és veritat: vaig estar llepant els tolls i les taques de sang. És la necessitat natural de l’home: destruir les proves del seu crim, encara que aquest sigui insignificant. I tampoc no vaig violar la Ielizaveta Antónovna. En primer lloc, ella ja no era vetge i, en segon lloc, era ja cadàver quan vam tenir tema, o sigui que no podia queixar-se. I què si estava a punt de parir? Li vaig arrencar la criatura. Que no vingués viu al món no és pas culpa meva. No vaig ser jo qui li va arrencar el cap, és que tenia un coll molt delicat. No estava fer per aquest món. És ben veritat que vaig esclafar el seu gosst per terra a cops de bota. Però em sembla massa cínic acusar-me de l’assassinat d’un gos quan allà mateix, si es pot dir així, s’havien destruït tres vides humanes. La criatura no la compto. Molt bé: en tot això (puc estar-hi d’acord), pot veures’hi certa crueltat per part meva. Però considerar un crim que m’assegués i defequés sobre les meves víctimes és, ja em perdonara, una absurditat. Defecar és una necessitat natural, i per tant, de cap manera no pot ser criminal. Per tot això, entenc els recels del meu defensor, però igualment espero rebre la lliure absolució.

Daniïl Kharms

This entry was posted Saturday, February 16th, 2008 at 18:48 and is filed under Literatura. You can leave a response, or trackback from your own site.