Tots us haureu adonat d’una creixent tendència en el món dels Parcs i Jardins. Des de fa alguns anys, diversos municipis catalans (Barcelona el primer) quan han d’instalar nous bancs de jardí el que hi posen són cadires individuals.

Els bancs de jardí tradicionals permeten que s’hi assegui un nombre indeterminat de persones, depenent de la mida de les mateixes i com d’apretades s’asseguin. Les cadires de jardí són diferents. Especialment les cadires amb braços: aparells científicament dissenyats per permetre seure-hi a només una persona. I em pregunto: per què? quins beneficis n’obtenim de les cadires de jardí? en què milloren els antics bancs? Potser els bancs de jardí han quedat desfassats i no ho sabem? Jo encara no dubtaria de la retrocompatibilitat de la posició de seure!

Aquest tema de les cadires fa temps que em preocupa, és molt més alarmant del que creu la majoria. No veig perquè no ha començat encara la revolució ciutadana en contra de les cadires de jardí, quan ens n’adonem ja serà tard.

Un banc en un lloc públic atreu gent al seu voltant. La mida del grup de gent que atreu depen de quanta gent podrà seure al banc. Això ho podeu comprovar fàcilment en carrers i places, especialment de nit. Un grup de mida suficientment gran no s’aturarà al voltant d’un banc massa petit que no admeti que s’hi assegui una certa fracció dels seus membres. El quina és aquesta fracció està encara per estudiar, però no dubto que funciona així.
Una cadira, que no deixa de ser un banc unipersonal, fa que al seu voltant s’hi aturin grups més petits de gent que no pas un banc tradicional. Aquest és el punt important, és la unitat mínima de banc de jardí.

La meva opinió és que les cadires de jardí exerceixen de mecanisme de limitació del dret de reunió ciutadà. I prohibir el dret de reunuió és sempre la primera mesura dels governs totalitaristes. Per tant, hi ha una relació directe entre el totalitarisme i els governs que instalen cadires en lloc de bancs als seus jardins.

I per què ho fan això? us podeu preguntar. Obviament, quasevol govern té por de la gent que pensa i de la gent reunida, doncs quan estan reunits la gent conspira i podrien decidir derrocar-los. Per exemple, les reunions espontanies que es van produir en les seus electorals del PP durant la jornada de reflexió de les eleccions generals del 2004 en són un bon exemple. Si anem a les lleis veureu que l’article 21 de la constitució espanyola, que parla sobre el dret de reunió, diu això:

Artículo 21.
1. Se reconoce el derecho de reunión pacífica y sin armas. El ejercicio de este derecho no necesitará autorización previa.
2. En los casos de reuniones en lugares de tránsito público y manifestaciones se dará comunicación previa a la autoridad, que solo podrá prohibirlas cuando existan razones fundadas de alteración del orden público, con peligro para personas o bienes.

I en una llei orgànica del 83, es definia reunió com:

2. A los efectos de la presente Ley, se entiende por reunión la concurrencia concertada y temporal de más de 20 personas, con finalidad determinada.

Per tan, el govern no té forma directa d’evitar la reunió de menys de 20 persones. Per exemple, la de 16 persones. El que es pot fer per evitar que 16 persones s’aturin espontàniament pel carrer (cosa que, a més, fa brut i deixat) és no deixar-los lloc on aturar-se.
Hi ha una llei no escrita, tan inludible com les de la termodinàmica, que governa el perill potencial de les multituds. Una multitud de N persones és més perillosa que dues multituds de N/2 persones (e.g. una multitud de sis persones és més perillosa que dues multituds de tres). És un fet. La perillositat no creix linialment amb la mida del grup, sinó d’alguna forma polinòmica. (Nota: mireu la wikipedia per més informació sobre el creixement de les funcions_[wp].)
Per això és fonamental intentar reduir al mínim els tamanys dels grups de gent que circula pel carrer. Petites diferències quantitatives poden ser grans diferencies qualitatives. Els bancs de jardí no són més que un altre pas cap a la dominació absoluta dels buròcrates i el café per a tots: la individuació de la societat, trencant el seu teixit associatiu i reduint al votant a una mera unitat desamparada a la deriva política.

This entry was posted Tuesday, August 14th, 2007 at 18:28 and is filed under Epistemologia. You can leave a response, or trackback from your own site.