El Cinema ha mort.
(El públic aplaudeix)
Segurament coneixereu aquella frase que diu “El rei ha mort, llarga vida al rei”. Doncs jo diria “El cinema ha mort, llarga vida al cinema”.
(El públic aplaudeix)

Peeter Greenaway (Gal·les, 1942) fins i tot és capaç de situar el dia exacte en que va morir el cinema. Va ser el 31 de setembre del 1983; dia en que es va posar a la venda el primer comandament a distància per a televisors. Aquest fet marca el punt d’inflexió en que l’espectador va deixar de ser un receptor passiu del cinema i va guanyar el poder d’interactuar-hi. El cinema sempre ha estirat la ma per agafar coses de les llibreries i està conduit pel text, que és estàtic. Un nou cinema més actual podria estar conduit per la imatge o per la música. En un intent de precipitar els esdeveniments, Greenaway utilitza les tecnologies més punteres, propies de la laptop generation que en diu ell, per intentar convertir el cinema en un material més orgànic o més viu del que és ara, que es pugui crear en directe. (És probable que Greenaway no conegui les obres d’escriptors com Milorad Pavic_[ff] o aquests altres_[ff].)

Música i image en directe és el que el Tulse Luper VJ Tour va portar ahir al Teatre Grec de Barcelona. En aquest espectacle multimèdia actuen el músic revolucionari DJ Radar (un tar Serge Dodwell) que improvitza en directe, i Peter Greenaway que fa de VJ i remonta en directe fragments de les seves últimes tres pel·lícules, el projecte anomenat The Tulse Luper suitcases_[wp].
Per fer-ho venien armats amb aquests elements:

• Tres pantalles gegants.
• Una taula de mescles amb grans quantitats de botons.
• Una gran pantalla tàctil amb la que manipular video.

Les pantalles estaven disposades formant un arc al fons de l’escenari del teatre, a bastanta alçada, i el terra estava ocupat per uns projectors més que interessants per tenir al menjador de casa i els aparells dels creadors. Des de la fila número quatre, la cosa es veia bastant bé, estavem just darrere en Greenaway.

El que va venir a continuació funcionava d’aquesta manera. Peter Greenaway muntava loops de clips de video en les tres pantalles. El so de la propia pel·lícula anava a la taula del DJ Radar, que regulava els canals i feia una mica el que volia amb el resultat final, afegint sorolls i melodies diverses que, suposadament, tindria pregravades en algun lloc. Una llàstima, no veia la interficie del DJ Radar, estavem a l’altre banda de l’arc del teatre. En Greenaway tenia una pantalla tàctil amb la que podia arrastrar clips de video a cadascuna de les tres pantalles. El material ja estava seleccionat i el tenia agrupat per episodis, igual com a les pel·lícules.

Els millors moments de l’experiment van ser aquells en que la música dominava sobre el video i les imatges seguien les composicions del DJ. La major part del temps, era el DJ el qui seguia al VJ, doncs les imatges tenien so propi i també creaven els seus propis cànons i fugues. Com a espectacle visual era aclaparador, doncs les pel·lícules de Tulse Luper ja tendeixen per si soles a la remescla i a la superposició d’imatges.
Tanmateix, diria que a aquesta mena de performance li va faltar una mica. Li faltava una mica d’agilitat i li sobrava que el cinema de Greenaway era massa dominant i arrastrava al DJ al seu darrere; en alguns moments estic segur que algun espectador es va posar a dormir. Com he dit, les millors parts eren les d’estil més tradicional, en les que la imatge segueix el so; però això és és Greenaway i és Cinema, i res serà convencional. Tal com va dir un amic meu: “em fa molta por el que farà aquest home quan sigui vell”.

Addicionalment, l’espectacle va començar amb un acte inesperat, l’anomenat “The Democracy Speech”. Es tractava d’un muntatge visual en el que Greenaway i l’actor Jordi Boixaderas llegien 92 cites famoses sobre la democràcia. (Eren 92, obviament, perquè el 92 és el número atòmic de l’urani i precisament d’això va Tulse Luper, de la història del segle XX, que és la de l’urani). S’ha de reconeixer que el Sr. Greenaway té molt bona veu.

Com es veu a la imatge de la dreta, el programa de ma tenia un petit error: atribuïa el títol de “Democracy Talks” al que s’anomenava “The Democracy Speech”. També deia que les pel·lícules de The Tulse Luper suitcases estaven protagonitzades per “una escriptora”, mentres que Tulse Luper és un home.
Pero tots aquest defectes menors són perdonables, sobretot quan Peter Greenaway en persona acaba de crear una pel·lícula en directe per a tu solet :-)

This entry was posted Saturday, July 14th, 2007 at 18:21 and is filed under Cinema, Música. You can leave a response, or trackback from your own site.