Les gravacions binaurals, tot i tenir un nom algo estrany, segueixen un concepte molt senzill que queda millor representat amb el nom holofòniques, que ve a ser el mateix: la idea es grabar so emulant les condicions acustiques de les nostres pròpies orelles. I com es fa això? Doncs una de les maneres més comunes en els field recordings o “gravacions de camp” és utilizar un parell de micròfons petits a mode auriculars de botó. En el cas de gravacions d’estudi però, com que seria desagradable per l’home-micro passar-se hores quiet mentre es van fent les gravacions, s’utilitzen busts de maniquís amb micros a les orelles. Fins aquí suposo que heu quedat poc impressionats amb aquesta descripció, perquè sembla una cosa que qualsevol aficionat a les gravacions ha d’haver probat alguna vegada. Doncs el cas és que aquesta tècnica és relativament recent! I encara que no ho sembli, els resultats són bastant impressionats. El motiu: la neuroacústica, la capacitat del nostre cervell de preveure la direcció d’un so a partir de petites (imperceptibles concientment) diferències en la recepció del so per part de cada una de una de les orelles. La ciència: en les grabacions binaurals, a diferència de les monoaurals o estéreo regulars, queden capturades les diferències en temps, fase i amplitud dels sons que reben cada una de les orelles. També queden capturats els efectes acustics de difracció i refracció del cap, que separa les orelles, el pavelló auditiu i el tors. Teniu més informació sobre el tema en aquesta pàgina de la Universitat de Valladolid. Us poso alguns exemples perquè sentiu del que parlo:

Però el que més m’ha agradat d’aquesta semtana de desecobriments auditius és la qualitat única dels field recordings, un concepte que ja coneixia des de fa temps però que no havia sapigut apreciar tant com fins ara. És tot un art, al meu parer, equivalent a la fotografia, tot i que menys conegut. Hi ha gent per tot en aquest món, i no és d’estranyar que hi hagin també aficionats als sons i als field recordings. Si heu vist la película Cafè Lumiere de How, (una película on no passa res, localitzada al centre i afores de Tokyo), recordareu a un dels protas aficionat a les gravacions ambient de trens i estacions. Si no l’heu vist us la recomano, però només per un dia que estigueu mandrosos i no us molesti veure una película on no passa res… de fet és un homenatge a un clàssic del cinema japonès, Yasujiro Ozu, i tota la peli és una immersió ambiental en diferents racons de Tokyo, inmersió molt en la linia d’aquestes gravacions que segueixen. Enxufeu-vos uns bons cascos, pujeu el volum, tanqueu els ulls i disfruteu-les! :)

Es divertit com en cada vegada que escoltes una d’aquestes gravacions descobreixes detalls nous: un gos, un tren que passa en la llunyania, etc etc … Trobareun un fotimer de gravacions (binaurals i no binaurals) en aquesta base de dades Creative Commons de The Freesound Project, una pàgina de la Universitat Pompeu Fabra.
Un challange pels més atents: les gravacions binaurals tenen un problema imporant i no poden reproduir un tipus molt important de sons. Algun comentari al respecte?
Enjoy!

This entry was posted Sunday, July 8th, 2007 at 18:01 and is filed under Acústica, Ciència en moviment, Ciència i Tecnologia, Música. You can leave a response, or trackback from your own site.