Fa uns quants posts parlava de Pieza única_[ff], la nova novel·la de Milorad Pavic. Doncs ja l’he llegida i rellegida. Sempre m’agrada dir que l’única literatura que val la pena de llegir és la que val la pena de rellegir.

Pieza única és una novel·la detectivesca. Conté cert nombre d’assassinats i d’altres fets delictius, s’hi compren i venen alguns somnis i alguns bocins del futur, s’hi canta òpera, i en general totes aquestes petites coses que mantenen la vida en moviment.
L’obra són dos volums. Una primera part, la Novel·la, conté els fets materials de la història, així com el relat dels somnis que van comprar alguns dels protagonistes (molt remarcable com el tenor Matheus Distelli somnia la seva mort a través de la vida de Pushkin i l’òpera Boris Godunov…). Té 149 pàgines.
El segon volum correspon al Quadern Blau de l’inspector Eugene Stross, un personatge molt secundari de la Novel·la però que, un cop tancat el cas, al llarg dels anys segueix anotant els indicis que recull. Té 100 anotacions en 85 pàgines més.

I quina és la qualitat que fa que Pieza única sigui una novel·la delta? amb cent finals diferents?
Doncs que resta subtilment inconclusa. Aparentment, quan s’arriba al final de la Novel·la i del Quadern, el lector tè totes les claus. Però l’inspector Stross declara en la seva última anotació que, clarament, l’assassí no és qui sembla ser sinó un altre a qui es disposa detenir. L’inspector mor en aquest últim encontre, i ens deixa sense saber a qui detenia. Sembla doncs que qui sembla ser no és qui sembla ser. Queda pel lector aclarir de qui és la ma que hi ha darrere els fets, entre les que es barreja la del mateix Dimoni, aquell qui no participa en l’intercanvi de materia del món.
A més, la major part de capítols i apèndixs es poden llegir en qualsevol ordre, doncs en realitat formen una xarxa narrativa i no pas una linia.

I per acabar només em queda dir que la prosa és gloriosa, que Pavic continua sent un geni, que li desitjo que per molts anys li segueixi creixent el bigoti i que a veure si li donen el Nobel d’una vegada, que Stanisław Lem_[ff] ja se’ls va quedar pel camí.

Ningun diable lo es todos los días. Él es diablo sólo el día de su compleanños, es decir el “día de la bestia”, por lo tanto cada 666 días. Antes y después de ese día ni siquiera recuerda que es el diablo…

Per cert, a dia d’avui a La Central (llibreria barcelonina de referència), encara no el tenen :-)

This entry was posted Monday, May 7th, 2007 at 23:53 and is filed under Literatura. You can skip to the end and leave a response. Pinging is currently not allowed.