A la meva universitat, fa un parell d’anys van traslladar d’edifici un departament sencer. Durant el trasllat es va veure que alguns professors estaven traslladant capses plenes de papers… que no havien arribat a desprecintar des de l’anterior trasllat uns 10 anys abans. Jo, com ells i com com molta altra gent, sóc dels que pensa que no es pot llençar res.
Ara exposaré una nova teoria que explica com aquest teorema/forma-de-vida que és el no llençar res necessita aquest corol·lari: allò que guardes no ho pots deixar en llocs inaccessibles ni tancats.

I és que, sincerament, tot allò que guardes per si un dia, molt però que molt rarament ho arribes a necessitar mai més. És un fet que jo i tots hem experimentat o en som una mica conscients. Però, si tens les coses disperses, apilades, arraconades, desordenades en general… es dissimula i és molt, molt més difícil detectar-ho. És el fet de tenir les coses tancades, en una capsa precintada, per exemple, es converteix en una demostració fefaent de què no les has necessitat durant tot el temps en què la la capsa ha està tancada.

Tenir-ho tancat és la constatació d’una derrota, la constatació de que en realitat es pot llençar quasi tot sense remordiments (però jo no ho he dit), doncs no ho estàs necessitant. Si tens les coses disperses per uns quants llocs, sotmetent-les a un periòdic reordenament (desordenament) o permutació, es crea una moviment entròpic de recirculació que fa que sembli que tot s’està fent servir i és útil (i això et justifica en el teu ànim guardador). Només com a conjunt, el conjunt de coses a guardar forma un tot, un sol cos, que assoleix globlament la utilitat tan desitjada per la qual ho has estat guardant. La compartimentació, separació i ordenació de les coses a guardar dilueixen aquesta utilitat i posen de manifest com estava limitada només a certs elements mentres que el gruix d’allò que guardes és absolutament inútil.

Quan obres una capsa que estava precintada, prens consciència de què el seu contingut ha estat inaccessible durant algun temps; durant aquest temps, tenir-ho ha estat equivalent a no tenir-ho. I en tens la completa seguretat. I sempre quedaran més capses per obrir. És per això que si mai et disposes a emmagatzemar grans quantitats de coses d’aquelles que no es poden llençar, les has de guardar de forma només parcialment sistemàtica i, en cap cas, definitiva.

This entry was posted Thursday, April 26th, 2007 at 22:50 and is filed under Epistemologia. You can leave a response, or trackback from your own site.