La curiositat va matar el gat. O així ho diuen.
Vaig sentir moltíssima curiositat per “Tristram Shandy: A Cock and Bull Story”, la pel·lícula de Michael Winterbottom, des del moment en que la vaig descobrir en la programació d’un festival de cine de Donostia al que tampoc vaig anar. Curiositat per saber perquè algú amb talent s’apropava a una obra tan inclassificable, absurda i impossible d’adaptar com “The Life and Opinions of Tristram Shandy, Gentleman”. Novel·la que per no tenir no té ni un argument.
La curiositat podia haver matat el gat.
El gat era jo quan vaig dur a 5 persones més (les vaig dur enganyades, és clar) a un cinema a veure Tristram Shandy. Abans d’entrar, quan ja teníem les entrades i van descobrir que el director era un tal Winterbottom, em van amenaçar físicament i tot. Aquest jovent intel·lectual…
Quan 97 minuts més tard es van tornar a obrir els llums a la sala, em vaig enroscar a la butaca, intentant protegir-me. Per sort no va ser necessari, semblava que els havia agradat.

Tal com es diu durant la pel·lícula, “Tristram Shandy és una obra postmoderna escrita abans del modernisme”.
Aquí en teniu una ressenya que en vaig escriure l’any 2004 per el meu Fahrenheit 451º després de dedicar dos mesos a la seva lectura en anglès. Aquesta lectura va destruir tots els meus minsos coneixements de la gramàtica anglesa, per cert.
Vaig descobrir Tristram Shandy i a Lawrence Sterne col·lateralment, com amb tot. Tot va venir amb allò que m’agrada anomenar “Literatura no-linial”; una facècia del postmodernisme que vaig descobrir amb Milorad Pavic i que compren obres de gent com Vladimir Nabokov, Italo Calvino, Flann O’Brien, James Joyce, J.G Ballard o Julio Cortázar. Aquí en comento alguns exemples més, encara que he llegit molt més material del que apareix a la web.

“The Life and Opinions of Tristram Shandy, Gentleman” és, en primera instància, un gran títol i, en segona, una autobiografia de Tristram Shandy, fill de Walter Shandy.
“Tristram Shandy: A Cock and Bull Story”, la pel·lícula, és una mena de fals documental sobre el rodatge de la pròpia pel·lícula. La meitat de les escenes de la pel·lícula no tenen res a veure amb el contingut del llibre però tanmateix hi tenen molt a veure formalment. És una obra que captura quasi tot el caràcter de l’original sense respectar-ne l’inexistent argument.

Tristram Shandy la novel·la és una enorme digressió, són 600 pàgines de navegació aleatòria entre temes diversos, un continu d’obrir parèntesis en la narració i de saltar al futur i al passat. Trencar la temporalitat de la narració és un dels temes fonamentals del llibre. Un altre tema fonamental del llibre és la impossibilitat de la finalització de res; i fins i tot la finalització de la pel·lícula és un exemple gloriós d’això que mai s’acaba ni s’acaba d’entendre que és la Vida. I és que a vegades és fàcil saber on comencen les coses, però quasi mai on acaben. Les obsessions del pare Shandy (a saber, la teoria sobre els nassos, la teoria sobre els noms, la condensació del saber universal, la partogènesis…) i les de l’oncle Shandy (la recreació de setges famosos de ciutats europees mitjançant models a escala al jardí de casa seva, un gloriós avantpassat del Warhammer) porten el ritme de la novel·la, es teixeixen amb les vides de la resta de personatges i les condicionen.
On Sterne juga amb la sintaxis, la puntuació i la composició de la pàgina, Winterbottom no s’atreveix a anar molt lluny en quant al que toca a la tècnica cinematogràfica. I no ho considero una llàstima sinò tota una sort! Doncs podria haver convertir la pel·lícula en un deliri incomprensible si hagués intentat trencar la seqüencialitat de la imatges a un nivell més baix.
La autorreferència també pren un paper estrella en ambdues obres. Una entrevista realitzada al protagonista de la pel·lícula anuncia que si la volem veure tota ens haurem d’esperar al DVD, on sortirà juntament amb el “director’s cut”. Simplement genial. Durant la pel·lícula es negocia el contracte de nous actors, l’increment de capital per filmar una batalla que no té lloc ni al llibre i mil i una d’altres shandianes digressions.
La primera mitja hora de la pel·lícula es “limita” a passar-nos les escenes fonamentals del llibre a ritme de video-clip. Sens dubte és una part molt bona i hi vaig disfrutar com un camell. Però un cop entrem en el meta-cinema de l’hora següent és on veiem realment la feina feta darrera d’aquesta adaptació.

Un altre component a destacar és la pàgina web del film
www.tristramshandymovie.com
En un gloriós plantejament ens enfronta a l’escriptori d’un ordinador virtual des d’on podem veure a través de diversos programes com s’està dissenyant la pròpia web. Sensacional.

Un deu per Winterbottom, per haver fet una de les més sabies adaptacions d’un llibre que hagi vist mai.

This entry was posted Saturday, April 7th, 2007 at 16:08 and is filed under Cinema, Literatura. You can leave a response, or trackback from your own site.