Moltes vegades s’associa el concepte de “burocràcia” al nom de Franz Kafka, un dels escriptors més citats i menys llegits del segle XX. En les seves obres els protagonistes s’enfronten amb impotència a una maquinaria burocràtica de tal magnitud que s’oculta a ella mateixa darrere una boira de senders tortuosos.

De totes les contribucions de Kant al pensament occidental, la meva preferida és la distinció entre fenomen i noumen i la introducció de les formes a priori de la percepció. En poques paraules, el món és com és (el noumen), i el que en veiem (fenomen) és una manifestació en la forma en que les formes a priori dels nostres sentits (el temps i l’espai) estan preparats per processar la realitat. Això ens deixa en que el noumen és incognoscible (l’essència dels objectes) i no podem anar més enllà del fenomen, que és la forma que tenim d’estructurar-lo.

Hi ha una clara analogia entre les grans Organitzacions (com les cadenes de super-mercats) i les obres de Kafka. En moltes ocasions hom pensa que el Carrefour és com el El Castell de Kafka, una organització estratificada en un nombre incomptable de capes al nucli de la qual és impossible acostar-se (o com a mínim requeriria un esforç inhumà). Tenen molts punts de contacte: en cap podrem penetrar prou endins per entendre els motius, objectius, punts de vista, inèrcia, que mou aquestes estructures, s’oculten darrere una màscara darrere una màscara darrere una màscara… un lloc ple d’oficinistes no saben res i on la informació només flueix ascendentment, un lloc contra el que et pots donar cops de cap fins que deixis de tenir ganes de fer-ho.

Proposo una aproximació nova a la família de problemes del Carrefour, Renfe, Telefònica, el Govern… Ara ja no hi ha múltiples capes, no pots trobar a ningú més important, és que no hi ha pas cap nucli. Les Organitzacions són un noumen del que tenim una percepció fenomènica que és la que tots sabem: una finestreta on ningú és responsable. El que hi ha darrere d’aquest fenomen mai podrem arribar a saber-ho. És una relació de necessitat, la nostra pròpia condició suposa un impediment teòric pel coneixement real de “qui en té la culpa”, “qui és el responsable”, “perquè…?”, doncs les nostres formes a priori són: limitació en la nostra capacitat d’acció personal, la nostra pròpia singularitat, qualsevol forma de comunicació és equívoca i ambigua.

La Organització, en sentit transcendent, no és res més que la seva pròpia cara externa; si existeix en un nivell més profund és incognoscible i està, i sempre estarà, fora de la nostra capacitat de percepció i comprensió.

This entry was posted Sunday, February 12th, 2006 at 15:01 and is filed under Epistemologia. You can leave a response, or trackback from your own site.