Tinc per costum des de 1990 de comprar els nous volums de les aventures Astèrix el mateix dia en que surten a la venda. O sigui, des de que vaig ser conscient del que feia el dia de Sant Jordi. Avui he anat a comprar la trenta-tresena aventura Astèrix: “El cel s’ens cau al damunt!”. Però ja fa una setmana que va sortir i no el tenia encara. El motiu és clar: la famosa errata de la portada. A la portada, el llom i la primera pàgina, concretament. Fonts de Salvat van declarar que “les pàgines i la portada havien anat per camins diferents” (clarament mentida, doncs l’error es repeteix a l’interior) i que en retirarien del mercat i es “destruirien” els exemplars erronis.
Això m’ha decidit a comprar-lo ja i conservar una relíquia com aquesta per a mofa, befa i escarni!

Ho tinc davant i ho veig molt clar, les lletres són molt grans: “S’ENS”.

També veig que la portada és horrible. Horrible de veritat. Segurament la pitjor de totes les que s’han fet. Què s’ha fet d’aquelles portades memorables com la de “La residència dels Déus”, “Astèrix a Bèlgica” o “Astèrix al país dels Helvecis”?
I a l’interior, no us ho perdeu, hi ha una àmplia gamma d’errors tipogràfics desconcertants:
Panoràmix: “Aqui sap, Astèrix. Qui sap.”
Panoràmix: “…, però s’explica ue no l’acabo d’entendre prou bé!”
Clarament, Panoràmix es fa vell i repapieja.

L’argument d’aquesta nova aventura és, d’entrada, desconcertant. El poble dels gals es veu envaït per uns extraterrestres (!) de Dyswaltnen i de Namga que han fet un viatge intersideral per apoderar-se de la poció màgica (famosa en el mundo entero). Els còmics que escrivia Goscinny explotaven els llocs comuns dels països europeus i el seu substrat cultural. Què sabem dels extraterrestres? Seria tant mala idea com fer un viatge a la Atlàntida! (viatge que Uderzo ja ha fet, per cert).

Els extraterrestres de Dyswaltnen resulten ser un grapat de superherois conduïts per un Mickey Mouse minimalista; els de Namga són uns robots gegants conduïts per una mena de llagosta asiàtica amb uns ulls enormes.
Fantàstic: el còmic europeu contra marvel i el manga. Estem millorant. Ara ve quan els francesos els maten a tots.
Però no. No millorem gens. És una merda. És avorrit a matar, i naïf, i esbojarrat. Els romans hi apareixen amb calçador, al igual que els pirates, les darreres set pàgines són escandalosament prescindibles… ho diré un altre cop: és una meeerda.

L’explicació de tot aquest gran fracàs està en la última pàgina, en una dedicatòria d’Uderzo: “Amb aquest àlbum m’agradaria retre homenatge al gran Dyswaltnenià… Perdó, al gran Walt Disney, aquest famós i genial druida que va permetre que alguns col·legues meus i jo caiguéssim en una marmita plena d’una poció de la qual només ell tenia el secret”. Fantàstic, Uderzo fent apologia del Dyswaltnisme. Em sembla que ploraré.

La falta de contingut dels últims àlbums d’Astèrix ja és crítica, alarmant. Hauria d’intervenir la ONU i la OTAN. Tot i tenir les mateixes pàgines, els àlbums de d’Uderzo semblen molt més curts, com si les seves aventures transcorreguessin totes en una mateixa tarda o en una migdiada. L’únic àlbum vertaderament bo que ha fer Uderzo ha estat Astèrix a l’Índia, i d’això ja fa molts anys (18, concretament). Ara no se sap molt bé on han anat a parar les clàssiques 46 pàgines de Goscinny.
Bé, una mica sí que se sap. Un detall a tenir en compte és l’exagerat gust d’aquest volum per les vinyetes immenses on hi apareixen visions descabellades. N’hi ha moltes… i el dibuix comença a semblar assistit per ordinador. Si bé s’ha de reconèixer que l’ovni a tota pàgina descendint sobre el poble gal és inesperat; també és tan inesperat que sembla una paròdia.

Passant a un altre ordre de coses, ara que la franquícia està a mans de Salvat, la impressió ha millorat respecte a les clàssiques. Si bé això és d’agrair, em sembla que trobo a faltar aquell regust arcaic que Grijalvo – Edicions Junior ens proporcionava gràcies al procediment de fer que el dibuix i els colors s’imprimeixin en llocs diferents. També és d’agrair que Salvat hagi reeditat la col·lecció sencera de tots els volums antics.
M’acosto a la prestatgeria, obro el vidre i els compto: en tinc trenta. (Em se de memòria quins són els tres que em falten. Potser algun dia els compraré.) Els successius canvis d’editorial i de format proporcionen a la meva col·lecció ni més ni menys que sis models diferents en el text del llom i una numeració intermitent i contradictòria. És realment una trajectòria erràtica. Fa molts anys vaig descobrir que, seguint la informació que proporcionava Grijalvo, era impossible ordenar els volums sota un criteri consistent, doncs les llistes i catàlegs eren incomplets o contradictoris.

I sabeu què us dic? O m’estic fent vell o era molt millor a la manera clàssica.

This entry was posted Saturday, October 22nd, 2005 at 14:54 and is filed under Còmic. You can leave a response, or trackback from your own site.