Sembla mentida però aquest estiu no hi ha jocs olímpics. Hi estem molt acostumats, però no els fan cada any. Tampoc hi ha mundials ni europeus de futbol, ni de basket, ni de res. És una sort. També és una sort que no es faci a españa el 2012.

LLegeixo al diari que fa un parell de setmanes un tal Asafa Powell va establir un nou record del món dels 100 metres llisos al fer-los en 9.77 segons. Li va retallar una centèsima a l’anterior plusmarquista, que els feia en 9.78. Pobre tio aquest últim, com es deu estar lamentat ara de no haver-se fotut més hormones de cavall en el seu moment per allargar la seva glòria uns mesos més.

L’atletisme constitueix un singular esforç de superació transgeneracional que aboca a homes i dones de tot el món a no fer rés més que córrer com màquines (oblidant la seva salut i el fet de que tard o d’hora el seu cos els hi tornarà la jugada) per intentant rebaixar en mitja centèsima més la “velocitat punta” de la raça humana. Quina gran responsabilitat, quanta admiració. Ja ho diu la màxima llatina:

curso ergo sum

És curiós que l’home sigui tant procliu a aquest combat transgeneracional de l’atletisme quan rarament és capaç d’emprendre tasques útils que la seva realització vagi a prendre més d’una generació; com pot ser això? potser romanticisme? és romàntic el salt de tanques?

També he vist fa uns dies al Tele Noticies que un home es va deixar cobrir el cos amb 200.000 abelles durant 4 hores. Segurament va ser un record Guiness. Sincerament, ara mateix no em se ni imaginar com són 200.000 abelles juntes, de fet, unes 5.000 abelles juntes ja em provocarien prou pànic com per evitar que intenti imaginar-ne un grup més gran. Per altra banda, què són 9.77 segons? Una misèria. El notari va comptar el nombre exacte d’abelles? Si l’any que ve algú fa servir 200.200 abelles també sortirà per la tele? perquè no? Quina diferència fonamental hi ha entre el jamaicà dels 9.77 i l’irlandès dels 200.000? Que l’irlandès té un ofici? Que cap canal de televisió ho va retransmetre en directe world wide?

Els jocs olímpics (que prendré com a encarnació de tot el muntatge) es fonamenten en que l’espectador veu per la televisió com durant mig estiu una serie de gent que no sap fer res més es donen cops de cap contra un rellotge (en diverses modalitats, és clar, que sinó no hi hauria prou premis per a tots i els països no podrien enviar-hi centenars de competidors per fer autopropaganda política: panem et circenses).
Situats en aquest context em pregunto quina diferència hi ha entre tenir a) el record Guiness de menjar llaunes de pinya en almívar, b) el record Guiness de nedar 200 metres amb un braç lligat a l’esquena i amb un flotador d’ànec posat, c) el record olímpic de nedar 100 metres marxa endarrera?
I també: aquesta diferència és significativa? ens fa millors persones algun dels tres casos? ajuda a algú? per què és més important c) que no b)? no representa a) un titànic esforç de superació?

Bé, prou preguntes. L’objectiu d’aquesta reflexió no és altre que constatar que entre els jocs olímpics i els records Guiness no hi ha cap diferència rellevant, que ambdós són una mateixa presa de pèl i que les televisions haurien de deixar de pagar quantitats indecents de diners per retransmetre aquests últims(1).

Posem-ne un exemple. Molta gent coincidirà amb mi en que la lluita grecoromana és una absurditat insuportable i que té la popularitat que es mereix (aquest últim fet no entela le significat de l’exemple). El campió olímpic d’aquest esport pot tenir la seguretat que és el millor lluitador de grecorromana del món, doncs ha participat en una competició directa entre tots els practicants (que arrencaria en les fases de selecció nacionals) i els ha derrotat. Ha vençut els millors dels millors, eliminatòria rere eliminatòria (encara que sigui un suís el raonament val igual) fins quedar ell sol. O sigui, ha vençut a un altre home viu i racional en una competició d’habilitat, on el seu adversari també estava pensant en saltar-li al coll i treure-se’l de sobre. En canvi, n’Asafa Powell no ha competit contra ningú, no ha intentat modelar la tàctica del seu adversari, no ha efectuat cap decisió, només ha mogut les cames com si el perseguissin i ha trencat un record d’una persona que no estava allà per defensar-se (i en general podria trencar també el record d’algú que ja ha mort i tot). El segon cas, tot i ser una competició a una escala absoluta (transgeneracional, ho diria) em sembla totalment fora de lloc; el problema que té és que en realitat no és una competició, és una lluita autista i deshumanitzadora; és l’home contra la màquina lluitant en el terreny de la maquina. L’enfrontament directe es l’únic que et permet determinar una superioritat sobre els altres i que et dona el consol d’haver “derrotat a algú” es un enfrontament amb emoció i en condicions iguals.

A dia d’avui el treball en equip és un valor acceptat com a positiu, la individualitat no. En un esport d’equip no depens mai només de tu mateix, l’experiència esportiva és més plena, incerta i emocionant, i requereix més esforç per part dels seus integrants (doncs la teva sola acció et pot fer perdre però no guanyar). No pot ser que l’olimpisme, generalment pres com a sublimació d’un conjunt de valor positius, fomenti aquesta individualitat, és un plantejament fora de lloc i totalment caduc; l’atletisme és una soberana tonteria situable en el mateix nivell en que ho són els records Guiness.

La meva conclusió és que avui en dia només hi ha dues classes de competicions que encara siguin humanament vàlides: les competicions per equips on la capacitat de coordinació i cooperació és fonamental , i les competicions que suposen un enfrontament directe entre dos adversaris lluitant pel mateix objectiu (les que produeixen resultats relatius i no absoluts).
Conseqüentment això elimina dels jocs olímpics disciplines irrellevants com i) l’atletisme, incloses curses relleus, maratons i el llançament d’objectes diversos; ii) la gimnàstica, tant de terra com d’aparells (que no va per temps sinó per punts, però és el mateix); iii) la natació, vela i altres curses d’aigua i iv) el 90% dels esport dels jocs d’hivern.

A més de les exposades hi ha altres consideracions d’índole “moral” que s’haurien de tenir en compte:
Sempre es podrà trobar un campió del món de lluita grecorromana. En un moment donat ha d’existir un home que sigui millor que qualsevol altre en lluita grecorromana. D’altra banda, el record del món del 100 metres llisos tard o d’hora s’ha d’estancar (o així ho dicta la raó). Quan el món hagi progressat suficient, el 99.99% de la gent amb una predisposició genètica a la velocitat seran detectats a temps per les federacions i els entrenaran com animals per complir “la seva missió en la vida”. També és de suposar que en aquesta hipotètica època tothom farà allò que se li dona millor i tal, en plan Brave new world però una mica més light, i tot serà millor. LLavors vindrà la fase de donar-los tota mena de productes bioquímics per tal que s’assemblin més als guepards (per què correm si la major part dels animals corren - i correran - més que nosaltres, no hauríem de potenciar l’ampli ventall de característiques humanes que ens en diferencien?) i finalment cap els jocs olímpics a competir! En aquest escenari els records olímpics s’aniran fent cada vegada més escassos i costarà més trobar atletes més ràpids (2).
La competició eliminatòria entre persones o equips és l’única que et garanteix que algú guanyarà i s’endurà la medalla d’or. En l’atletisme també s’endú la medalla algú o altre, es clar!, però en el 99.999% de les ocasions aquest guanyador perd moralment sota el pes de la historia i no aconsegueix un nou record olímpic. Per dir-ho d’alguna manera, és molt menys guanyador i molt mes un pesat reincidint en una inacabable coreografia buida de significat.

D’uns anys ençà que això dels jocs olímpics em carrega cada vegada mes. Ho veig mes absurd i buit de significat, com ja he dit. Crec que la major part de les seves competicions estan mal triades i han perdut el significat èpic que tenien en la Grècia clàssica, i ara els hi prestem massa atenció. Paidocracia.

>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>
(1)
Diners que al cap i a la fi serveixen per finançar el COI. Que no és més que un escenari pels jocs de saló d’una pila de representants de monarquies decadents, milionaris, vividors, condemnats per estafa, i d’altra gent que en la seva vida corrent no tenen cap altra ocupació. De fet, el COI és un lloc on acaben aterrant tota mena d’ex-liders decadents d’organitzacions esportives per seguir estirant del pot; quan et pensaves que Havelange havia deixa la FIFA i Stankovic (gestió corrupta i errònia) la FIBA resulta que no, que ara els tens escollint seus olímpiques!

(2)
Si Tim Montgomery (el dels 9.78) hagués nascut 20 anys abans, el seu record hauria durat des del 82 fins ara. Seria el millor atleta de la historia i tal i qual. Les teves possibilitats de passar a la posteritat depenen de l’any en que vas neixer (sic). Fa molts anys que no es produeixen discontinuïtats d’aquesta mena en les grans proves d’atletisme, jo ho veig sospitós i fa pensar que hi juga un factor molt més que humà. És clar que els records han de progressar cada vegada de forma més lenta, el quid de la qüestió és perquè no van progressar més ràpid abans!

This entry was posted Wednesday, July 6th, 2005 at 14:52 and is filed under Cròniques. You can leave a response, or trackback from your own site.