Avui he llegit a algun lloc una frase que G.K. Chesterton(1) va escriure el 1904 en la seva novel·la “The Napoleon of Notting Hill” i que feia així: “When the curtain goes up on this story, eighty years after the present date, London is almost exactly like what it is now”. Certament, si Chesterton hagués vist el 1984 en directe hagués quedat esparverat (i potser Orwell també?). En canvi, hi ha una altra escola de pensament basada en afirmar que en cinquanta anys tothom anirà en cotxer voladors, prendrem unes pastilles de colors per menjar, i hi hauran un seguit d’avenços tecnològics totalment ridículs i descompensats que fan tremolar només de pensar-hi. Curiosament, ni uns ni altres mai tenen raó. La ciència avança a passos agegantats però no ho fa mai en els camins que els futuròlegs prediuen (d’aquí en endavant entendrem per futuròlegs a aquella gent que es dedica a especular sobre com serà el futur).

Això m’ha portat a preguntar-me: quina és l’arrel dels errors dels futuròlegs? Segur que no sóc el primer a preguntar-m’ho i segur que algú ja en n’ha trobat la resposta correcta, per tant: per què se segueix sense encertar? El meu diagnòstic del problema és que els futuròlegs cometen un doble error impossible de corregir a priori: (el meu axioma) “la futurologia sobreestima els avenços a llarg termini i subestima els avenços a curt termini”. Això és inherent a la ciéncia i és la causa de que ningú l’encerti. La justificació és aquesta.
Quan hom pensa en el que passarà d’aquí a 50 anys, acostuma a no tenir ni idea del que està parlant. Si sabés del que està parlant es compliria que: 1) és un científic, 2) ha treballat en allò de què està parlant i ho veu factible; per tant estaria parlant a menys de 50 anys vista. En general, els futuròlegs no saben del que parlen o bé si ho saben parlen de temes que encara no veuen factibles.
Per els camins inexplorats de la ciència sempre ens passa el mateix: per arribar a la idea futura que has tingut serà necessària una llarga i difícil investigació que sempre revela grans dificultats tècniques que no s’esperaven al principi. Alguns d’aquests nous problemes (que ningú sabia perquè en el moment de fer la predicció encara no s’havien superat els problemes previs que els ocultaven) es superen amb més o menys èxit i generen nova tecnologia que ningú esperava trobar relacionada amb la matèria inicial. Les conseqüències d’això són que 1) mai s’arriba al final predit en el temps desitjat (sobreestimar els avenços a llarg termini) degut a la gran quantitat de problemes nous que sorgeixen, 2) pel camí s’han generat noves tecnologies que ningú esperava, o s’hi han trobat aplicacions en altres camps, amb resultats sorprenents (subestimar els avenços a curt termini), doncs algunes de les subparts del problema gran eren “fàcils”.
Tota la causa d’aquest fet és la complexitat del món, complexitat que no fem més que veure com creix sota els nostres nassos a mesura que intentem esbrossar-la. Sobretot perquè quan hom s’intenta anticipar al futur, ho fa sempre pensant en aplicacions finals; o sigui, en serveis que la tecnologia assolirà. Al fer-ho obvia tot un procés d’investigació científica intermig que haurà d’abordar problemes molt grans que el futuróleg no va tenir en compte. Alguns d’aquests problemes es resoldran, i les seves aplicacions seràn tant meravelloses que produiran a curt termini coses impensables. Impensables perquè ningú s’esperava que fossin tant difícils.

(1) Gilbert Keith Chesterton: Escriptor i polemista anglès del XIX – XX. Conegut per haver escrit “L’home que fou dijous”, “El club dels negocis estranys”, haver creat el famós Pare Brown, un mític capellà-investigador, i per ser un dels pocs escriptors declaradament cristians de l’època moderna.

This entry was posted Sunday, June 5th, 2005 at 11:48 and is filed under Epistemologia. You can leave a response, or trackback from your own site.