From the album Bonobo: Black Sands Remixed. Seriously fucking good album!

Al jorn d’avui pel matí he obert la finestra, he mirat al carrer, i resulta que les neus ja havien desaparegut i tornava a brillar el sol d’un fred i clar dia d’hivern il·luminant tot el que es cou en aquest petit país nostre (un d’aquells que des d’un campanar sempre es pot veure el campanar del poble veí): amb la cara i les mans al vent he flairat ben fort, he inspirat tot el que ens venia des del medi dels pardals i les gavines voladores, i immediatament he descobert, amb horror, que estava passant alguna cosa terrible, alguns dirien que eren els homes que truquen de matinada que estaven tornant però jo em temo que no, que no era una cosa tan senzilla… ho podem anunciar ja clar i català: en ple mascarellisme, en un moment àlgid del kindle, ara que el rei del rock i el rei del pop han estat deposats (i enterrats), com si no tingessim cadascú prou problemes, que per no saber no sabem ni en quin nivell de post-post-post-post-post-modernitat vivim, ara va i resulta que la cultura ha estat presa a l’assalt pels Modernillos!

Amb les seves camises de quadres, les seves ulleres de pasta de la mida de radiotelescopis, els seus pentinats ye-ye, les seves armilles vintage, les seves bosses de bandolera unisex (o les converse), amb el seu revival del 80, dels 70, dels 60, dels… és que… és que tot està tornant a l’hora i en low-fi!!!

Pels que no encara no estigueu encara familiaritzat amb el concepte homo-modernus, aquest en seria un paradigma. És un plus haver deixat audio-visuals a tercer i fer servir paper de vàter de moleskine:

Modernillu en acció

I una vegada ja posats en situació, ja esteu a punt per comprovar en les pròpies carns (i ulls, i orelles, i amb els pels del nas també perquè se us posaran de punta) quin és el camí que ha pres la música intel·lectual en aquest país! Per favor, no poseu tots els videos a l’hora o morireu!

 
 
Penseu que aquests video no són fets a una ex-república soviètica, no són una balada popular txeca de la dècada dels 70 que ha envellit malament. Això no és bolliwood! Això és sota els teus nassos, això és ARA i AQUÍ! Ja ho advertia Gigatron fa molt temps:

Post Data: Sempre hi ha algú que està pitjor. Això ho està petant ara a Argentina i no m’ho invento.

Més art fet amb llibres!

I amb tots vosaltres el resum del que ha donat el 2011 en matèria de lletra impresa. Evidentment, cap de les obres citades és d’actualitat excepte la última. Ningú li vol deure res als seus :-)

Novel·la

Aquest any he llegit poc. Primer vaig acabar de tancar un cicle de literatura eslava. Després vaig dedicar mesos a llegir Cumbres Borrascosas:

1. Cosmos – Witold Gombrowicz _{<-- no és d'aquest món}
2. Orlando – Virginia Woolf
3. La Promesa – Friedrich Dürrenmatt
4. Mírgorod – Nikolai Gògol
5. El gambit del diàble – Iàkov Braun _{<-- això no ho coneix ningú!}
6. Ferdydurke – Witold Gombrowicz
7. La mort d’Ivan Illich – Lev Tolstoi _{<-- millor que Dustij}
8. El Ojo – Vladimir Nabokov
9. Crim i Càstig – Dostoievskij _{<-- sobrevaloradíssim!}
10. La bella Hortensia – Jean Robaud
11. Envidia – Yuri Olesha
12. Carrer de les botiges obscures – Patrick Modiano
13. Cumbres Borrascosas – Emily Brönte _{<-- desquiciant!}
14. Atlas descrito por el cielo – Goran Petrović _{<-- massa yugo-post-modern}
15. Moscú-Petushkí – Venedict Erofeiev

Còmic

Tots els còmics que recordo haver llegit aquest any. En ordre descendent d’interès i categories:

Assaig

1. La meva tesi – Dr. Eärcaraxë

L’enorme núvol que penjava no només sobre Londres, sinó sobre tot el territori de les Illes Britàniques el primer dia del segle dinou, es va aturar (més ben dit, no es va aturar, perquè el desplaçaven d’una banda a l’altra ràfegues tempestuoses) el temps suficient per produir efectes extraordinaris en aquells que vivien sota la seva ombra. El clima d’Anglaterra semblava un altre. Plovia amb freqüència, però només en aiguats capritxos que tornaven a començar tot just haver acabat. Brillava el sol, naturalment, però l’esmussaven tant els núvols en una atmosfera saturada d’aigua, que els seus rajos quedaven descolorits; i púrpures ataronjats i vermells de caràcter opac reemplaçaren els paisatges inequívocs del segle divuit. Sota aquell baldaquí amoratat i esquerp, el verd dels enciams era menys intens i el blanc de la neu quedava brut. Però -i això és el pitjor de tot- la humitat començà a introduir-se a les cases; la humitat, l’enemic més insidiós de tots, perquè si el sol el podem excloure amb persianes i la gelada la rostim amb un bon foc, la humitat s’esmuny mentre dormim; la humitat és callada, imperceptible, ubiqua. La humitat reinfla la fusta, floreix dins la tetera, rovella el ferro, podreix la pedra. I de tan lent que és el procés, ni tan sols en podem sospitar-ne el mal fins el mateix moment en que obrim un calaix de l’amari, o alcem la galleda del carbó, i sobtadament se’ns desfan a les mans.

Així, silenciosa i imperceptiblement, sense marcar el canvi en amb dia o una hora exacta, la substància d’Anglaterra es va alterar i ningú ho va saber. Els efectes es van sentir a tot arreu. Al cepat masover, aquell que s’asseu feliç per un àpat de cervesa i vedella freda en un menjador bastit amb la dignitat clàssica, ara de sobte li venia un calfred. Van aparèixer les catifes; van créixer les barbes; els pantalons es van ajustar molt més al turmell. I el fred que sentien les cames del cavaller, va passar a sentir-lo la casa sencera; els mobles van haver d’enfundar-se, es van entapissar les taules i les parets; res va quedar nu. Llavors es va fer essencial un canvi en la dieta. Es van inventar el muffin i el brioix. El cafè calent va substituir l’oporto a les postres, i, de la mateixa manera que el cafè va conduir a un saló on prendre el cafè, i el saló del cafè va conduir a les làmpares de vidre, i les làmpares a les flors artificials, i les flors a les lleixes de les llars de foc, i les lleixes als pianos de mitja cua, i els pianos a la cançó lleugera, i la cançó lleugera (saltant-nos ja alguns passos intermitjos) a una miríada incomptable de gossets, estoretes, cobrellits i ornaments de porcellana, la casa -que de mentre havia esdevingut molt important- es va veure completament alterada.

A l’exterior de la casa -va ser un altre efecte de la humitat- l’heura va créixer amb incontestable profusió. Les cases que fins aquell moment havien sigut de pedra nua ara s’ofegaven sota la verdor. A cap jardí, per més formal que en fos en el disseny original, hi faltaven ara parterres d’arbustos, jungles i laberints. La poca llum que aconseguia penetrar els dormitoris on naixen els nadons era naturalment ofuscada de verd, i la llum que penetrava els salons on els homes i les dones adults vivien ho feia per cortines de pelfa marró i porpra. Però els canvis no es van aturar aquí a l’exterior. La humitat va fendir també l’interior. Els homes van sentir calfred en els cors; humitat en les ments. En un esforç desesperat per abrigar els seus sentiments en alguna mena d’escalfor, assajaren tota mena de subterfugis. Amor, naixement i mort foren embolcallats per tot un mostrari de belles frases. Els sexes es van segregar cada vegada més lluny. Cap conversa explícita era tolerada. L’evasió i l’ocultació s’aplicaren exhaustivament per ambdues parts. I de la mateixa manera que l’heura perenne floria ufana de la terra humida, la mateixa fertilitat es produí en l’interior. La vida de la dona tipus era una mera successió de parts. Es casava als dinou i pels trenta ja era mare de quinze fills, o de divuit, entre els que abundaven els bessons. I a això es deu l’existència l’Imperi Britànic; i per això -perquè no hi ha manera d’aturar la humitat; s’introdueix tan fàcilment a la fusta com al tinter- les frases s’inflaren, els adjectius es multiplicaren, la lírica esdevingué èpica, i les petites discussions de mitja columna esdevingueren enciclopèdies de deu o vint volums.

Penseu que aquesta mena de canvis, els que arrenquen de la subtilesa i abasten grans eres de la Història, si poden operar-se l’ú de gener del 1801 també poden fer-ho l’ú de gener del 2012.

La Farewell Fellowship els desitja un pròsper 2012.
(I els adverteix que aquest text ha estat vilment afusellat a una novel·la de Virginia Woolf.)